Deconstrucció social: Cap a l’11 de setembre. Aconseguirà Esquerra acabar amb el procés?

RAMON PUIG

Don Pedro diria “estamos en ello”, però Esquerra no pot ser tan explícita si no vol desaparèixer amb el procés. Don Pedro digué amb satisfacció: “La mesa de diálogo ha neutralizado el independentismo” i el president Aragonès, espantat, intentà minimitzar l’incendi: “Pedro, si tan convencido estás pon las urnas. A que no te atreves?”. Tot plegat un vodevil per amagar la realitat: més prompte que tard, l’independentisme perdrà la majoria de vots i escons en el camí de retorn cap a un autonomisme descafeïnat.

Hi ha un però. L’independentisme del segle XXI no té res a veure amb el nacionalisme tradicionalista de barretina i pa amb tomàquet pujolista. L’actual ha entès que una nova manera de viure i entendre la identitat és possible i necessària fora de la dependència econòmica, política i cultural de l’anacrònic Reino de España.

L’explosió identitària del modern independentisme va culminar l’1 d’octubre de 2017 en obligar a l’Estat a treure’s la careta democràtica i mostrar al món la barbàrie de la seua policia apallissant dones, menuts i grans que defenien els col·legis electorals amb les mans alçades, mirada serena, convençuda i sense temor. També es van treure la careta ER-Junts-CUP en alinear-se amb l’autonomia constitucional, abandonar els carrers, anestesiar la població i desactivar-la imposant que el present i futur de Catalunya no es una qüestió de les masses sinó dels polítics.

Lluny havia quedat la frase fusteriana: “els independentistes som quatre i cabem en un taxi”. Aquell independentisme visceral es materialitzava en eslògans, pamflets i teories que no tenien base social. Van ser les portes tancades ministerials i l’acció dels tribunals espanyols contra les demandes fiscals i les reformes estatutàries de la Generalitat post-pujolista, quan la societat catalana digué prou a les reiterades humiliacions. De tots els punts del país sorgiren iniciatives populars que a través d’Òmnium i la ANC ompliren places i carrers fins al precipici de la frustrada proclamació de la República Catalana.

L’independentisme modern no té marxa enrere perquè ja no se sent espanyol, potser Esquerra aconseguirà hibernar-lo però, desprès de 300 anys de perseguir qualsevol conat catalanista, la mentalitat imperialista dels polítics espanyols, més prompte que tard, traurà el poble català de les cavernes d’hivern i tornarà a sacsejar Catalunya i la Corona espanyola.

La Generalitat només podrà subsistir al llimb, entre cel i infern, sense potestat per governar, sotmesa a la permanent vigilància dels tribunals i la coacció, persecució i espoliació del centralisme estatal. L’independentisme fa cinc anys que està sota zero per la traïdoria dels partits amb la vergonyosa proclamació de la República, però ningú coneix un sol independentista que hage deixat de ser-ho.

Qualsevol nit sortirà el sol que desgelarà l’independentisme i tornarà a confrontar-lo a l’Estat. Canviar les coses sense confrontació és voler recollir fruits sense treballar la terra, pluja sense trons ni llamps o calmes sense tempestes. El conflicte i la confrontació son el motor dels canvis. Com ara fan els dirigents d’Esquerra, fa dècades, els pastors crítics a Luther King el titllaven d’impacient i inoportú sota l’argument que els problemes no es duen al carrer sinó als tribunals o es negocien amb el poder. Ell els donava la raó i afegia que eren al carrer per forçar la negociació.

Aquest 11 de setembre cal tenir present que el futur immediat del govern central serà a mans del PP, Esquerra haurà acabat la legislatura sense poder dissimular que la Taula de Diàleg ha estat la Taula de Salvació de la legislatura espanyola i la Taula de Liquidació d’una legislatura catalana històrica amb majoria absoluta de vots independentistes.

No ho dubteu, Esquerra ha liquidat el procés. Tanmateix, desprès de cinc anys de dol, l’anticatalanisme visceral espanyol crearà les condicions d’un nou procés independentista, protagonitzat per la societat civil que haurà de ser contundent per impedir l’oportunisme dels falsos partits independentistes.