Vinaròs News

Històries d'avui en dia

Deconstrucció social: Bous de carrer, vacuna contra el còlera Deconstrucció social: Bous de carrer, vacuna contra el còlera
RAMON PUIG En iniciar-se el 1885, les autoritats sanitàries i polítiques de Vinaròs sabien que desprès de la primavera venia l’estiu i rebrotaria el... Deconstrucció social: Bous de carrer, vacuna contra el còlera

RAMON PUIG

En iniciar-se el 1885, les autoritats sanitàries i polítiques de Vinaròs sabien que desprès de la primavera venia l’estiu i rebrotaria el virus de l’any anterior, però els prohoms locals, s’apressaren a convocar “eleccions” municipals. Les cometes no són cap ornamentació, simplement constatem que els vots que entraven a les urnes ratificaven la configuració del consistori acordada prèviament.

Fa 136 anys, la política provincial ja la controlaven els Fabra, el veterà Victorí, conegut com “Pantorrilles”, liderava la plataforma caciquista liberal-conservadora “El Cossi” i pretenia doblegar el tradicional republicanisme vinarossenc. Convocà totes les forces al Teatre Principal i acordaren distribuir-se les regidories entre cossiers, liberals i republicans, però el dia de la proclamació, l’alcalde cossier, Josep Escrivano, al·legà problemes de salut i cedí la presidència al republicà Àngel Dozal.

Cossiera o republicana, la corporació seguia el curs habitual de governar en nom dels prohoms que aprofitaven al màxim les oportunitats de la fil·loxera francesa per explotar la viticultura local. Era una època daurada per comissionistes, exportadors, traficants de vi i mestres boters, però lluïa ben poc a les famílies treballadores malgrat la intensitat laboral i l’extensió de la jornada. La vinya donava molts beneficis als especuladors, prou menys als productors i gairebé res als collidors, atès que es tractava d’un treball temporer.

Tant era així, que malgrat els cinc anys en que el negoci del vi va omplir les arques dels viticultors, la majoria de població continuà vivint en la mateixa penúria. Els habitatges tenien els inconvenients de sempre: llòbrecs, afectats per la humitat del mar i mancats de condicions higièniques i sanitàries. Eren llocs inhòspits per a les persones, però desitjats per qualsevol agent patogen capaç de transmetre malalties infeccioses als inquilins.

A primers de juliol es constituí la nova corporació. La calor era insuportable i mentre a la sala de sessions es distribuïen les responsabilitats municipals, a la majoria de cases del poble es reproduïen focus infecciosos del colera amb una agressivitat que sorprengué polítics, metges i víctimes. Aleshores com ara, una epidèmia era un mal necessari per als estats perquè netejava la població de vells i malalts improductius, però si es descontrolava també podia tocar els intocables i aquell 1885 la cosa no estava per a bromes.

El “bitxo” anava per faena sense manifestar símptomes, apareixia de sobte provocant un intens dolor al ventre, seguit de fortíssimes diarrees i calfreds acompanyats de vòmits biliars, rampes, palpitacions accelerades i una sensació de set insaciable. La Junta de Sanitat recomanà fer llit al primer símptoma, abrigar-se per conservar la temperatura, sotmetre’s a una dieta rigorosa i prendre tres o quatre tasses diàries de sopes de pa mig cuit, unes gotes de làudan de Thomas Sydenham i algunes lavatives emmidonades amb ous batuts.

Si la poció no aturava el procés, calia beure quantitats d’aigua fresca amb vinagre o suc de llima i si la temperatura continuava baixant es passava a infusions de tota mena d’herbes enriquides amb una cullerada de rom, conyac o aiguardent anisat. Improvisacions a les quals s’afegia ventilar la cambra i destinar un lloc per amuntegar les defecacions amb una barreja d’àcid sulfúric i sulfat de coure diluït en aigua.

Les famílies que s’ho podien permetre improvisaven latrines on barrejaven grans quantitats de les solucions esmentades amb hipoclorit de calç, remullaven els llençols i la roba dels malalts en aigua amb lleixiu durant mitja hora i després s’escaldava per garantir una bona desinfecció. Cada dia havien de treure el malalt de l’habitació, tancar-la el més hermèticament possible i cremar trenta grams de flor de sofre per cada metre cúbic i alternar amb fumigacions de lleixiu i àcid sulfúric diluït en aigua. Es dipositaven les deixalles en caixes que es ruixaven amb lleixiu i, a la matinada, es buidaven en uns carros folrats de llautó. Qui ordenava les mesures era la Junta de Sanitat, però ni l’ajuntament ni les famílies afectades seguien al complet les indicacions.

En el moment en que els republicans aplaudien l’alcaldia de Dozal, els regidors ja sabien que havia una primera víctima del còlera: el maçó Miquel Vila, correligionari del nou alcalde. El virus era originari del Ganges, feia dos anys que viatjava en vaixells comercials pels ports d’Europa i aquell estiu s’acarnissà al nostre territori. Només a València hi hagué 21.613 morts, gairebé tots de la plebs amuntegada en cases minúscules, mal alimentada, sense gairebé tastar carn, ous ni peix ja que l’olla de col amb sardines de bota o guisat d’abadejo constituïa un àpat en dies senyalats.

La historiografia de la salut considera les epidèmies aliades de la sanitat moderna atès que obliguen a invertir diners i material en la investigació de causes i tractament. Però, com a propagadora del capitalisme, passa per alt que la població treballadora era víctima propiciatòria, de manera que l’ajuntament, representant local del sistema, es plegà de mans a l’esperà d’ordres superiors.

Àngel Dozal ocupà l’alcaldia a les portes de les festes majors de Sant Joan que hagué de suspendre per ordre de la Junta de Sanitat contra la opinió de la majoria de regidors, temorosos que la mesura posés la població contra l’ajuntament en funcions. Dotal demanà calma i es tragué del barret una decisió salomònica: substituir les festes per correbous “según costumbre de todos los años, y al efecto de levantar el espíritu público algo decaído con motivo de las actuales circunstancias sanitarias”. Tot i prohibir la més mínima concentració de gent, es va tancar la plaça de Sant Valent i raval de Sant Cristòfol perquè el jovent s’hi pogués desfogar amb els bous durant una setmana.

Vos sona veritat! Si, passen els anys, el món evoluciona, però els polítics continuen posant els seus interessos per sobre del sentit comú i la vida de les persones,

Comparteix
Avatar

Vinaròs News

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies