Vinaròs News

Històries d'avui en dia

Deconstrucció social: Anatomia d’una autonomía Deconstrucció social: Anatomia d’una autonomía
RAMON PUIG A les eleccions catalanes més de 700.000 d’independentistes no van anar a votar, però s’han abstingut més els unionistes i per primera... Deconstrucció social: Anatomia d’una autonomía

RAMON PUIG

A les eleccions catalanes més de 700.000 d’independentistes no van anar a votar, però s’han abstingut més els unionistes i per primera vegada en la història parlamentària els partidaris de la independència han superat la línia vermella del 50 %.  Periodistes, politòlegs i població en general ni entén els resultats ni la reacció d’Esquerra-Junts-CUP que han celebrat la victòria iniciant una guerra civil. On és el problema? Si la realitat respon sempre a la lògica, el problema estarà en la manca de lògica a l’hora d’interpretar la realitat.

Aquest es un problema universal perquè la manca de lògica prové d’interpretar la realitat social a partir de categories abstractes com esquerra i dreta que no tenen plasmació concreta. El seu origen no pot ser més inversemblant: a l’Assemblea Nacional de la Revolució francesa els radicals seien a l’esquerra i els moderats a la dreta, només els separava l’espai que ocupaven a l’hemicicle ja que els de l’esquerra com els de la dreta eren branques del mateix tronc: l’Estat. Al llarg de dos segles els estats han triturat les divergències internes fins obtenir un puré ideològic (partitocràcia) perfectament digerible per a la seua salut autocràtica. No obstant això, tothom continua analitzant la realitat a través de l’obsolet binomi esquerra-dreta.

Les societats estan formades per classes estratificades que només tenen sentit quan se les analitza en relació al poder de l’Estat. El segle XX ha estat el de la confrontació de les classes per la possessió del poder estatal. Així ho han analitzat historiadors i politòlegs induïts per la metodologia marxista: lluita de classes entre burgesia i proletariat. Al segle XXI la relació dels “proletaris” respecte l’Estat ja no és d’enfrontament sinó de resignació i supeditació absoluta als partits estatistes i la lluita de classes ha desaparegut dels carrers substituïda per una pantomima teatral fictícia interpretada pels partits polítics als escenaris parlamentaris.

Les autonomies són institucions de l’Estat espanyol i els partits que les representen delegacions estatals obligats a competir per sobreviure. Més de 40 anys d’experiència parlamentària amb majoria de governs del PSOE i el resultat no pot ser més desastrós per a les condicions de vida, drets i llibertats de les capes populars. Desaparegut el moviment obrer amb els partits i sindicats de “classe” i emmascarada la burgesia a les multinacionals, ha desaparegut l’enemic i amb ell el sentit de grup que donava força al proletariat.

Resignats els treballadors a sobreviure amb la precarietat establerta pels governs de torn, només els queda confiar en els Messies socials (Esquerra Unida, Podemos, Ciudadanos o Vox) empentats des dels laboratoris de les clavegueres estatals. Però la desaparició de sentit de grup que li donava la “classe obrera” ha donat vida a un poderós sentiment col·lectiu format per una part dels pobles sense Estat: Galicia, Euskalherria i Catalunya.

Durant una dècada, milions de catalans han sortit al carrer en demanda d’independència, un moviment que va més enllà de les classes al posar la lluita nacional per sobre de la social. El binomi esquerra i dreta ja no serveix per interpretar la nova realitat i les reivindicacions socials airejades per la CUP i Comuns no tenen sentit quan el moviment independentista no les entén fora de la sobirania nacional. No es casual que tots dos continuen sent minoritaris i que el PSC aglutine el vot espanyol.

El Reino de España es possiblement l’estat europeu que manifesta amb més transparència el poder efímer dels governs. Vox, la claveguera de l’Estat al parlament català ho va advertir: “Sabemos que la Generalidad gobernará poco porque nosotros nos encargaremos de que los tribunales trabajen mucho”. El problema català és a l’ordre del dia del Parlament espanyol, però allà i aquí el problema català ja no és esquerra o dreta, projecte social o independentista,  sinó monarquia espanyola o república catalana.

Comparteix

Vinaròs News

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies