Deconstrucció social: Amnistia per no tornar-ho a fer

RAMON PUIG

El 1982 el PSOE fou catapultat al govern per carregar-se dues coses: una, la classe obrera i popular, aleshores super organitzada i amb relatiu benestar econòmic per la combativitat dels seixanta i setanta; dos, la dreta no ho podia fer per ser la dreta, aleshores, el paper deconstructor social li esqueia a l’esquerra que tenia tota la credibilitat popular.

41 anys desprès, Felipe i Guerra estan a la dreta de la dreta i, en conseqüència, li marquen els límits a Sánchez. En canvi, els independentistes no practicants, com que no tenen línies vermelles, diuen que millor Sánchez que Felipe i no votar la presidència posaria al govern les feres desbocades de PP i Vox. Els partidaris de Sánchez tenen clar que si volen continuar xuclant de la mamella estatal han d’aplaudir les seues decisions encara que no les comparteixen.

Sánchez ha signat les “seua” proposta d’amnistia reparadora del pecat separatista i els independentistes autonòmics han passat per l’embut sense obrir boca. ER i Junts saben que el PSOE només pretén intercanviar concessions per vots i una vegada obtinguda la presidència.., posarà la marxa endarrere per tornar on eren abans. Això és així perquè Sánchez defensa la Espanya de Don Pelayo, mentre Junts i Esquerra defensen els privilegis partidistes de l’autonomia. Esquerra i Bildu ja van deixar clar són a la política per viure d’ella. Hi havia dubtes del que faria Puigdemont?

Caldrien molts Aznars, Felipes, Rajoys i Guerres al moviment independentista per advertir als partits, però que esteu fent? Sánchez tenia clar que els catalans assumirien la seua agenda que no tenien intenció de plantar-li cara i seurien a la taula espanyola sense agenda catalana. Si el PSOE ha pres el pel a Aragonés amb la falsa promesa de traspassar trens com no li l’ha de prendre a Puigdemont en oferir-li un pacte històric!

L’amnistia només seria una victòria independentista si suposés que els fets que van provocar la presó, l’exili i els 4.000 imputats no eren punibles i, per tant, l’endemà de la llibertat, tothom a materialitzar la República catalana. Però la fera casposa que ha ocupat els carrers d’Espanya, entén que l’amnistia viola a tots els drets constitucionals, que amnistiar violadors constitucionals per a que ho tornen a fer, és com amnistiar violadors sexuals per a que tornen a violar.

Els indults foren a canvi de no torna-ho ha fer, només Cuixart es va plantar davant del tribunal i ho va tornar a intentar. En sortir recuperà l’activisme i des d’Omnium Cultural va convocar reunions amb els companys de presó i els partits independentistes, però en adonar-se que estava completament sol, dimití de la presidència i instà a als companys de la junta a retirar-se perquè tenien la Generalitat i els dirigents d’Esquera i Junts en contra.

Cuixart va marxar cap a casa amb tota la dignitat. Els més resistents confiaven que Puigdemont serà el nou Cuixart i tornaria a Catalunya per tornar-ho a fer, però jo no ha estat necessari que vingue. Abans de fer-ho ja ha claudicat, ER i Junts se li van girar d’esquena i els “seus” li feren saber que el volen lluny de casa: “Puigdemont, aquí no tens res a fer, el teu lloc és continuar de diputat europeu”.

L’amnistia serà el que voldran els tribunals, però potser Sánchez és prou intel·ligent i té coll avall que una amnistia ampla decapitarà l’independentisme polític. Com que la reforma del codi penal va embarrancar per la volguda mala gestió dels promotors i el búnquer dels tribunals, aquesta hauria de corregir el problema. Siga com siga. Sánchez és a punt de cantar victòria completa: “En el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejercito Independentista, han conseguido las tropas nacionales sus últimos objetivos políticos. La independencia ha terminado”.