Vinaròs News

Històries d'avui en dia

RAMON PUIG Els que ja tenim una edat veiem el present amb perspectiva històrica i ens adonem de la degradació evolutiva urbana, social, econòmica...

RAMON PUIG

Els que ja tenim una edat veiem el present amb perspectiva històrica i ens adonem de la degradació evolutiva urbana, social, econòmica i política. Tot el contrari de les generacions més joves que la falta de perspectiva no els permet la comparativa i viuen el present com si no hi hagués passat.

Un Vinaròs on els blocs d’habitacles miren cap al cel, estreteixen els carrers i cobreixen d’ombra on abans escalfava el sol les dones assegudes a la vorera i el jovent de totes les edats engrescat en jocs apresos de generació en generació. El poble despertava contra la negror del franquisme de la mà dels estudiants del Vilaplana, els més organitzats del Centre Excursionista i, sobretot, dels treballadors de la fusta que, any rere any, aturaven fàbriques i plantaven cara en defensa dels seus interessos laborals.

Un poble que reptava la censura franquista i estigué en la primera línia del País València a l’hora del renaixement cultural que havia estrangulat el franquisme. El Cine Club posà un cinefòrum a disposició de la gent més ansiosa de veure pel·lícules que els il·luminés la consciència i el Centre Excursionista pressionava el governador perquè autoritzés recitals de Pi de la Serra, Ovidi, Raimon, Llach, Maria del Mar, Julia Leon, Gerena, etc.

El jovent actual no compta amb res semblant, ni lluita obrera, ni entitats socials, ni solidaritat popular, ni capacitat per construir un espai social, cultural i creatiu a la seua mida. Lluitar contra el franquisme era el comú denominador d’una societat esperançada en poder viure d’una altra manera. Els franquistes eren blaus i els antifranquistes rojos, no hi havia més. Ara, la partitocràcia ha dividit la societat en mil colors, lluitar contra ella genera impotència i senyalar socialdemòcrates i podemitas de ser els mateixos gossos amb collars diferents genera desafectes entre els que encara es consideren d’esquerres.

Les grans manifestacions independentistes destacaren per la dimensió i dosis de “seny” que mostraren al món, però no aconseguiren res. La meua generació també es manifestava, però aleshores no calien provocadors, els “grisos” baixaven de les furgonetes en marxa i amb els cos enverinat per l’anticomunisme maçònic repartia bastonades i pilotes de goma a dreta i esquerra. Només corríem, no teníem temps per incendis ni barricades.

La professió de guàrdia civil mai ha estat vocacional: si no trobaves faena, si no sorties de la misèria, sempre quedava la benemèrita. Ara sí que ho és i no precisament per amor al pròxim ni per assegurar la convivència social. Per a la policia una manifestació es un desordre social i ensinistrats com a gossos mesells del sistema, tenen el monopoli de la violència per buidar ulls, trencar braços i cames amb la complicitat del cos, la distorsió informativa dels mitjans, el suport dels polítics i la protecció dels tribunals.

Ara, però, la policia es “democràtica” i necessita un motiu per abraonar-se. Quan no hi ha presencia dels provocadors habituals, n’apareixen d’entre els antidisturbis, inciten els manifestants més predisposats i en ser descoberts tornen sota l’empara dels seus. No veureu mai un contenidor cremat que a l’altra banda no hi haguen policies en acció.

Les “dretes” i “esquerres” de la partitocràcia han deixat un jovent sense present i futur, sense esperança, sense res a perdre fora de la llibertat de vagarejar pels carrers. Alguns es desfoguen amb la música i no serè jo qui critique l’estètica rapera. Els meus pares s’emocionaven escoltant les històries de Gardel, Concha Piquer, Machin o la Niña de la Puebla, jo ho trobava ridícul i vibrava amb Elvis, Rollings, Kings o Beatles, sense entendre ni una paraula del que deien. Tot un despropòsit.

Hasél és a la presó per lletres que treuen de polleguera els casposos hereus del franquisme que pul·lulen pels més alts tribunals i totes les institucions estatals. Ara la gota ha vessat el got de la contenció i els antidisturbis tornen a trobar-se en la seua salsa enviant gent a comissaries i hospitals mentre els podemites reclamen de Don Pedro un indult que pose fi al problema.

Perquè no el demanaren quan Valtònyc s’exilià? No li pegueu més voltes: perquè no van haver els disturbis que s’han produït amb Hàsel. Ja en són nou els ulls rebentats pels antidisturbis. Com que no poden acabar amb els independentistes hauran decidit deixar-los cecs.

Comparteix
Avatar

Vinaròs News

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies