Deconstrucció social: Al meu país la pluja no sap ploure

RAMON PUIG

Com és possible que en una xicoteta part d’un Estat, membre de la Unió Europea, puguen morir centenars de persones per una catàstrofe natural? Com és possible que passen els dies i els afectats continuen abandonats per les autoritats, només amb el confortador suport de milers de voluntaris? Sense menjar, sense aigua, sense maquinària per retirar el fang, cotxes, runes… Com és possible?

Es tracta només d’incompetència de l’equip de Mazón? O ha estat una gestió premeditada que se’ls n’ha anat de les mans? No se’ls pot culpar d’haver provocat la DANA, però si de com l’han gestionada. Se’ls pot tirar en cara l’especulació urbanística que ha posat edificis allí on manaven barrancs i rierols, de la manca d’actuacions preventives pressupostades de fa tants anys i que l’Estat no ha aportat ni un sol euro. Però, sobretot, se’ls ha de culpar de la major part de les vides humanes perdudes per haver desestimat interessadament les previsions meteorològiques que demanaven actuacions immediates.

El primer que va fer la nova Generalitat valenciana fou suprimir els mecanismes de prevenció de catàstrofes, instaurats pel govern anterior, i deixar la seguretat dels governats a mans de la mare de Déu. En topar-se amb de la gota freda, sense mitjans per combatre-la, el govern central es rentà les mans com Pilats i deixà Mazón davant dels bous. “No cal preocupar-se per uns nuvolets, tranquils que per quatre gotes no s’ha de alertar la població”. Dos hores abans de la catàstrofe tingué la immoralitat d’aconsellar que tothom fes vida normal perquè la DANA marxava cap a Conca.

Molts eren arrossegats per l’aiguat mentre sentien que Mazón demanava tranquil·litat. Però, hores abans de donar senyals de vida, la informació meteorològica del canal À PUNT advertia a tothom del que ens cauria a sobre i les imatges que corrien per les xarxes mostraven que en passava alguna de grossa. No obstant això, calia fer cas al president i la gent continuava al treball, a les classes, passejava el gos, comprava o llegia a la biblioteca com un dia qualsevol. Al mòbil arribaven vídeos esfereïdors de gent que demanava ajuda i costava de creure que allò estava passant ben prop d’on tu eres.

Hores desprès, centenars de milers de persones sense llum ni aigua, no sabien on eren els familiars que faltaven, treien el cap per la finestra i només veien cotxes surant per l’aigua, destrossant tot el que trobaven pel davant. Però si només han caigut quatre gotes, es preguntava la gent astorada. Tenia raó Mazón, només era pluja. El problema, però, era l’aigua que no es veia, la que inundava les muntanyes i baixava embogida per rieres, barrancs i rius. Tres hores abans que Mazón decidís posar-se les piles, la remor bestial de les riuades retronava al seu pas mentre la gent del litoral confiava en la tranquil·litat que predicava la Generalitat.

Algú s’imagina que la desídia estatal cap als valencians és la mateixa envers els espanyols? No hem d’oblidar que aquest país és una colònia espanyola i la Generalitat una institució subsidiària. Potser molts valencians carregaran contra Mazón per tapar la responsabilitat de Sánchez, però voleu dir que els assessors del govern no saben interpretar els mapes meteorològiques? Feia setmanes que els mitjans, espanyols i europeus, advertien dels perills d’una DANA al mediterrani, però el govern mirava cap a una altra banda. Per què? Totes les destrosses són la desgràcia per als damnificats i l’alegria per a la avarícia dels especuladors. De vegades, però, les coses se’n surten de mare, com les bombes a Gaza i les riuades a casa nostra.Ara el mal ja està fet i, ells, com sempre, esperaran indiferents que el temps passe pàgina. El nostre país només interessa per abocar diners a les arques d’un Estat que incompleix totes les promeses d’inversions. Només cal veure el nul ressò dels mitjans espanyols durant les primeres 24 hores, fins que la premsa internacional, la disposició d’alguns estats europeus per enviar equipaments de bombers i l’allau de milers de voluntaris els colpejà a la cara. Tots els oferiments havien estat rebutjats per Sánchez i Mazón, sense que ni un ni l’altre despleguessen cap contingent adequat a la dimensió de la catàstrofe.

Es cert que la pluja de casa nostra no sap ploure, però més cert és encara que mentre el nostre país continue sent una possessió colonial qualsevol gota farà vessar el got dels greuges.