Vinaròs News

Històries d'avui en dia

RAMON PUIG L’esclat de la batalla de maig del 37 era el moment d’assaltar el “Palau d’hivern” de la Generalitat, però què podien fer...

RAMON PUIG

L’esclat de la batalla de maig del 37 era el moment d’assaltar el “Palau d’hivern” de la Generalitat, però què podien fer els treballadors amb partits i sindicats en contra? Fins i tot els seus líders s’havien alineat amb la contrarevolució sota discursos demagògics que recriminaven els combatents que no es podia mantenir una revolució incapaç de defendre la República. Mentre continuaven els combats, la Generalitat reorganitzava el Govern i acordava retornar la telefònica a la CNT a canvi de la dissolució de les Patrulles de Control anarquistes.

El 6 de maig establiren una treva per negociar, però la mort d’un conseller de la UGT va reproduir els combats. No es tractava d’una mort imprevista perquè aquella nit arribaren al port dos destructors i el cuirassat Jaume I per arremetre contra les milícies combatents. L’endemà, Federica Montseny clamava als seus acòlits d’abandonar les barricades mentre es feia públic un missatge signat per la CNT-UGT: “El conflicte que motiva aquesta situació anòmala i perjudicial per al proletariat, ha estat resolt satisfactòriament pels representants dels partits antifeixistes. Cal tornar a la normalitat. Persistir en la inactivitat equival en aquests moments de la guerra antifeixista a col·laborar amb l’enemic”.

El POUM s’afegí al bàndol contrarevolucionari augmentant la desolació dels combatents, just quan arribaren de València 5.000 guàrdies d’Assalt i dues companyies motoritzades que van desfilar per Barcelona amb aires marcials conqueridors i provocatius, emparats sota la figura del ministre anarquista Garcia Oliver. Va ser el cop definitiu contra la moral revolucionària.

L’actitud dels dirigents anarquistes d’alimentar el conflicte per desprès aturar-lo va deixar 500 morts i milers de ferits. Si les milícies i les patrulles control controlaven les indústries de la guerra, perquè no van fer us de l’artilleria? Senzillament perquè els dirigents no tenien cap intenció de consolidar una revolta popular que no reconeixia l’autoritat dels seus líders. Els canons emplaçats davant dels locals del PSUC, els antiaeris que des de Montjuic apuntaven al Palau de la Generalitat i les tanquetes que patrullaven amenaçadores pels carrers, només van ser utilitzades per intimidar. Els trets només van sonar a les barricades i en algunes escaramusses de cantonada.

Els combatents no sabien a que atenir-se, ningú no sabia contra qui lluitava en veure els seus dirigents a l’altra banda de la barricada. Enmig de la confusió es proclamà una nova treva que aprofitaren els 5.000 guàrdies d’Assalt per prendre Barcelona. Era el final de la revolució. Entregat el moviment obrer, el PSUC es va fer amb el poder absolut.

Els stalinistes foren els únics vencedors. La Generalitat va perdre les atribucions autonòmiques, el president Companys es va quedar com una figura retòrica, les ordres venien del govern central i la majoria de decisions les prenia el PCE. ERC va passar d’anar a remolt dels anarquistes a subordinada del PSUC, fins i tot la batalla de maig van aprofitar-la els estalinistes per destituir Largo Caballero i col·locar al seu lloc al sinistre Juan Negrin.

Amb la classe obrera vençuda, Catalunya fou presa novament per la classe burgesa, fins aleshores amagada o disfressada de proletària i una etapa d’especulació econòmica esborrà els vestigis socialitzants que quedaven. Les diferències de classe es van evidenciar de nou. La burgesia es mostrà amb una ostentositat provocativa i la resignació de les masses es convertí en indiferència pel transcórrer d’una guerra que ja no assumien seua.

Les esperances revolucionàries obertes el 19 de juliol van sucumbir a les barricades de maig, als revolucionaris ja no els quedà que la clandestinitat o la repressió stalinista. La CNT i el POUM van desaparèixer de la vida política i molts dels dirigents acabaren a les presons republicanes o torturats fins morir, sota la acusació de quintacolumnistes de Franco.

Només cal canviar  CNT per ERC i adaptar el text a l’octubre del 2017.

Comparteix

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies