De la manipulació de la por a la fallida de la gestió

MARIANO CASTEJÓN

Tractar el ciutadà com un “ignorant” o un “analfabet” és el recurs fàcil de qui prefereix el paternalisme ideològic intentant presentar un dilema maniqueu i caduc entre bons i roïns, però la realitat actual no va de dretes o d’esquerres, va d’eficàcia, de gestió rigorosa i de responsabilitat pública. I és precisament en estos tres eixos on el govern presidit per Pedro Sánchez ha demostrat un fracàs absolut.

Tots defensem els servicis públics bàsics com la sanitat, educació, pensions i dependència, però pretendre fer creure que la seguretat d’estos pilars depèn únicament d’apujar impostos sense mirar com es gasten els diners és una manipulació conscient. La gent no és ignorant; la gent veu el que passa cada dia quan va al metge, a la compra i intenta arribar a fi de mes.

Espanya ha assolit rècords històrics de recaptació fiscal en els darrers anys. Però això es tradueix en una millor qualitat de vida? La realitat ens diu el contrari. S’ha augmentat la pressió fiscal sense millorar els servicis.

Malgrat recaptar més que mai, les llistes d’espera per a operacions quirúrgiques estan en xifres màximes. Per molts números astronòmics que s’escriguin sobre el cost teòric d’un tractament, de poc serveix si el pacient ha d’esperar mesos o anys per ser atès. El problema no sols es la manca de recursos financers dels ciutadans, sinó la ineficiència directiva de l’Administració. Un govern que recapta més però ofereix pitjors servicis i s’oblida dels manteniments necessaris de les infraestructures no està afavorint l’estat del benestar, l’està desprotegint.

Afirmar que reduir impostos només beneficia els rics és ignorar l’efecte de la inflació sobre les classes treballadores. Quan l’Estat es nega a ajustar els trams de l’IRPF a la pujada dels preus, la anomenada deflactació, el que fa és recaptar més a costa del poder adquisitiu de la gent humil. Una gestió eficient busca optimitzar la despesa pública i eliminar lo superflu com les estructures polítiques unflades, assessors i subvencions ideològiques, per poder alleugerir la càrrega dels treballadors i autònoms sense retallar ni un sol euro en servicis essencials.

Resulta contradictori demanar confiança als mateixos dirigents d’esquerres que han generat els problemes estructurals que patim. No es pot pretendre resoldre una crisi de gestió amb més del mateix.

A mi que no em conten historietes, penso que l’estat del benestar només es pot sostindre si hi ha una economia pròspera que cree llocs de treball i atrague inversions. El govern d’esquerres ha prioritzat la despesa sense control per sobre de la creació de riquesa, posant en risc la viabilitat futura de les mateixes pensions que diu defensar. Mantenir despeses descontrolades a base d’endeutament no és cap conquesta social; és hipotecar el futur dels joves i de les pròximes generacions.

Les pròximes eleccions no van de la por al passat ni de relats paternalistes sobre qui és més o menys «humil». Van de responsabilitat. De posar fi a la corrupció que a propiciat que la situació actual sigue insostenible i resulta impossible que els mateixos que han deteriorat els servicis públics, augmentat el deute i asfixiat les famílies puguen aportar les solucions.

No es tracta d’esquerra o dreta, sinó de triar entre una gestió rigorosa que faça funcionar les institucions o un discurs demagògic que utilitza la sanitat i l’educació com a escut per a amagar la seua pròpia incompetència. Més gestió i menys demagògia és el que ens falta.