De aquí y de allá: El diluvi redimit?

MANUEL MILIÁN 

La Barcelona dels darrers vuit anys – mandat d’Ada Colau – han estat la pitjor premonició complida d’una pèssima política municipal. Coneixedor com soc de les grans capitals d’Europa, Amèrica i bona part d’Asia, no se’m va donar a conèixer un desastre semblant. Del paroxisme del cas en formen part els darrers exercicis del segon mandat:  ciutat inundada d’obres públiques mal dissenyades,  sense alternatives per a la circulació, l’Eixample del Pla Cerdà agredit que deriva el transit a altres vies; xamfrans violats en la seva concepció urbanística original, patinets a deshores, bicicletes, voreres en contra direcció; places vallades per obres… en resum: el Colau-caos perfecte. Mai he conegut res de semblant. Conclusió: una derrota electoral merescuda darrera el diluvi des-urbanitzador.

El premi a aquest desgavell no podia ser d’altre que l’exclusió d’aquesta alta incompetent alcaldessa, padrina d’un contuberni d’okupes, factura de inversemblants despropòsits, fills de la seva ineptitud, i de la seva demostrada mediocritat ideològica. Un diluvi comunista en la seva menyspreable gestió municipal que no s’havia donat mai a Catalunya durant la darrera centúria. Una plàstica exposició del principi de la Metafísica Escolàstica: “Ningú dona el que no té”. És a dir: “Volar, bufar i beure”.

Sempre respecto a qui dona suport a doctrines o teoremes diferents als meus. El meu recent volum: Les paradoxes de l’amistat és un clar testimoni d’aquesta apreciació que sempre em varen merèixer els que pensaven o professaven des de la riba oposada. El no admetré, i menys ara, amb l’edat que tinc, és la consagració de la ignorància o la ineptitud com a pretext per la governabilitat. I d’allò anem  avui en dia desbordats sobre tot dins la pitjor classe política que ens ha atorgat aquest mig segle de democràcia. La mancança de lògica, el deteriorament del nostre sistema: la inpetocràcia com molt bé la va qualificar el pensador francès Jean d’Ormesson. Però encara hi ha quelcom pitjor: la sobreabundància  d’incompetències i mentides tracte de consagrar un concepte de la política molt propi de la post-veritat, de la mentida com a recurs i del relativisme moral que tracte d’establir el principi d’utilitat individual com a fonament de la conquista del poder (Pedro Sánchez, Rodríguez Zapatero) o de legitimació de la governança continuada de teories polítiques faccioses o superades pel testimoni de temps ja viscuts.

L’eclipsi de l’ètica per una part i la fal·làcia de la mentida com “canvi d’opinió” auto-justificatiu s’avé a demostrar que de cap manera es legítima la incoherència com a raó de ser de la llibertat democràtica. Ni Ciceró,  Plató, Aristòtil,  Seneca, Demostens, Descartes, Spinozza, ni Rousseau ni tants d’altres admetrien mai la mentida com argument o “canvi d’opinió” ni la incoherència com a fonament de l’Autoritas i la credibilitat. Una falsedat com aquesta consagraria el criteri de incredibilitat política, y com a conseqüència, la crisi de la democràcia com a sistema de govern. És aquest el concepte que jo denomino “l’eclipsi ètic”, donat que sense ètica no es factible sostenir una formula de govern, a menys que sigui acceptada aquesta paradoxa del civisme revolucionari que Lennin establí en el seu famós al·legat de que no hi ha res més revolucionari que la mentida. Tan ben disposats estan els seus deixebles a implantar un despropòsit com aquest?

 L’eclosió actual de la “aurea mediocritas” no pot ni té que reduir el viral de l’exigència dels ciutadans que vulguin ser ben governats. Ni Collboni –cooperador necessari del desgavell colauista de vuit anys –mereix el benefici del dubte, ni Pedro Sánchez pot acreditar mèrit suficient per a renovar el mandat, al que vol arribar amb enganys i subterfugis de xerraire de fira. És de exigència imperativa, de veritable raciocini, la incommensurable bondat del seny, al igual que de l’elegibilitat dels governants. I encara menys en la Catalunya de Jaume Balmes i el seu Criteri, que en una antologia del sentit comú va fixar els límits de la governabilitat a la catalana, com més tard acreditaria Josep Pla i Vicens Vives. La racionalitat imposa el bon criteri, i l’exclusió del diluvi que ofega les veritats i la moral del procediment. Quan les aigües ho inunden tot, l’endemà del diluvi, tot es desvela  enfangat  o destruït. També les institucions, les constitucions o el modus d’operar. D’aquí que, en política i en la governació dels pobles resulta una tasca feixuga redimir els mals del diluvi. “D’aquella pols venen aquests fangs”, o segons Voltaire: “els anglesos no moriran per un sil·logisme”. Aquesta és la qüestió abans del 23 J y les seves insidies. Aquest és l’estat de la qüestió: governar per interès personal o per a garantir el bé comú.