De aquí y de allá: El desgovern

MANUEL MILIÁN

Una ciutat mancada de govern es percep en mil detalls: trànsit confús, brutícia als carrers, escombraries recollides a deshora, parets amb graffitis, falta de respecte a la privacitat, taxistes que no reconeixen les adreces ni les guies de carrers, no parlen l’idioma del país, bruts els seus vehicles; reducció dels espais públics, incivisme amb els mobles i equipament urbans, insults als turistes visitants, abús en els preus d’establiments, gent dormint als carrers, pidolaires que entorpeixen el caminar de les persones, barris perillosos, degradació de les zones històriques, narcosales en desproporcionat ús i abús, veïns amenaçats, voreres envaïdes de motos i bicicletes que les usen com a corredors sense respecte als passejants, atropellaments de vianants… Segueixo la llista? Tot un model de decadència i desordre causat per uns governants municipals que no es responsabilitzen del principi d’autoritat. És el vell refrany castellà: “Zapatero, a tus zapatos.” Algú pot imaginar un bon govern en gent sense formació, ni experiència, simplement quincalla de populisme?

Això, probablement, s’assembla cada dia més a la Barcelona dels nostres temps. No se m’acut que una beatífica mongeta pugui governar una presó saturada de malfactors i terroristes de qualsevol espècie. Com tampoc que un okupa sigui el model de virtuts per administrar una gran ciutat; ni un incendiari, cap de bombers, ni un atracador, director de banc. És el paroxisme de la paradoxa, la reducció a l’absurd. Quan una classe política exhibeix escandalosament la seva impreparació, la seva incompetència, és que alguna cosa molt greu afligeix un sistema democràtic. Per Aristòtil, l’ofici de governar era l’atribut dels millors. Per Ciceró, el bon govern era el compliment estricte de les lleis, sempre en mans dels electes per la seva aptitud i respecte als ciutadans. El germà de M. Tul·li Ciceró va publicar un opuscle de com s’havien de triar els “tribuns de la plebs”. Res semblant a la nostra.

Un recent viatge per les ciutats d’Holanda i Bèlgica m’ha mostrat on és el bon govern i on regeixen els falsaris. I no es tractaria de màsters, ni de doctorats en lleis, sinó de ciutadans responsables, estrictes, complidors de la llei, i no de saltejadors fiscals, ni de comissionistes de les obres públiques, com hem conegut els darrers anys en aquesta monumental exhibició d’incompetència o de murris corruptes. Té sentit fomentar el turisme del sexe –com Bangkok d’ahir– o de turisme de l’alcohol –anglesos a Salou, Lloret o Mallorca–, o de la drogoaddicció? No em sembla un timbre de glòria que Barcelona disposi de més narcopisos que la pionera Amsterdam ¿Devem haver recuperat la vella tradició espanyola de la picaresca del Lazarillo de Tormes, o les picardies d’El buscón Don Pablos del gran Quevedo? Els que vam conèixer les excepcionals classes del catedràtic Dr. Blecua a la Universitat de Barcelona disposem de tota aquesta cosmogonia que avui sembla tornar a la quotidianitat. Trist descobriment. Tan trist que un comença a sospitar que la democràcia a Espanya –i en part d’Europa– es veu afectada d’un terrible càncer: els populismes, l’atractiu mentider electoral dels menys idonis per a l’ofici de governar.

‘Barcelona, ¿A dónde vas?’ va ser un llibre denúncia en els anys del porciolisme dels meus amics F. Martí Jusmet i Eduardo Moreno. Dos il·lustres socialistes catalans que van anticipar amb les seves crítiques la més brillant època de la Barcelona de Serra, Pasqual Maragall o Hereu. Veient el d’avui, un retreu la seva nostàlgia fins i tot envers el vituperat i visionari alcalde Porcioles. Res a veure amb el que ara suportem els ciutadans barcelonins. Quanta enyorança del tan ordenat trànsit de l’enginyer regidor Joan Torres, amb el repte a coll d’aquell prodigiós any 1992 a les Olimpíades! He vist a Holanda urbs magistralment ordenades, controlades, producte del bon administrar tot i el pandemònium dels seus 18 partits polítics. Amsterdam, Volendam, Rotterdam, Middelburg…

L’antimodel seria la dividida Bèlgica, amb la seva societat partida, l’egocentrisme flamenc, les interminables obres del Palau de Justícia, que fa 40 anys que estan paralitzades amb la seva bastida monumental i ridícula que abraça i envolta tot l’esplèndid edifici; o els seus barris d’oficines, infame arquitectura funcional contemporània, sense gens de vida, freda, amb un milió de metres quadrats que l’especulació ha llegat al desús. És el trist reflex d’un país partit entre valons i flamencs, que no atenen els que parlen la llengua de l’altre. És, per ventura, un bon model per a la Catalunya en conflicte?

Per reflexionar adequadament és requisit inexorable l’objectivitat, l’aptitud de la nostra incompetent classe política, el lideratge de les elits, que entre nosaltres ha estat engolit per la desraó i la covardia. Responsabilitat que incumbeix a totes les parts: electors, lideratges, partits polítics, demagogs i populistes. El futur no assenyala un horitzó d’esperança, sinó tot el contrari. ¿Quo vadis, Barcelona? No soc feliç veient la irresponsable actitud especulativa dels partits que componen la governació de la nostra ciutat, que toleren aquest mal exercici de la gestió d’una ciutat que, lustres anteriors, va mostrar al món com es regia un municipi amb un projecte a la mà. Avui, una escandalosa orfandat.