Com ser sanitari i no morir en l’intent

TOTES I TOTS SOM VINARÒS.CECILIA PASTOR

En aquests temps d’angoixa, de tragèdies diàries per les elevades xifres de morts a causa de la pandèmia per Covid 19 ,pel temor a la infecció, per la incertesa, per les conseqüències socials, per tantes i tantes coses.els Metges i infermeres/ers som testimonis habituals del sofriment i de la mort d’uns i altres, l’epidèmia està comportant nivells tan elevats de dolor que esta ocasionant una sobrecàrrega moral i emocional que se suma a al esforç físic extraordinari que patim els sanitaris.La pandèmia s’ha presentat en un moment en el qual la medicina era més arrogant que mai.

A vegades, s’ha cregut que es podien solucionar, o com a mínim «controlar» les malalties que causen més discapacitat i mort als països occidentals. La societat també s’havia instal·lat en aquest imaginari i, ara, els uns i els altres observem atònits quant ignorants som. Estem reben una lliçó d’humilitat,. De sobte, no sabíem res o gairebé res d’un virus que ens ha envaït i ens envaeix i ens obliga a actuar molt de pressa i aprenent sobre la marxa . Els protocols canvien també gairebé diàriament i ens aferrem a uns tractaments amb una forta esperança .Estem davant una voràgine emocional que navega per les nostres vides , viatjant des de la tristesa a la por , a la responsabilitat,l’enyorança, i el vuit en molts casos .Famílies tocades pel dolor ,sense poder acompanyar als seus éssers estimats i acomiadar-se. Éssers humans amb nom i cognom,amb una història de vida,que passen a formar part  d’un número diari de morts.

No obstant això els sanitaris, aquí hem estat i estem , tirant d’ofici, perquè d’òrgans i persones sí que entenem ,de sofriment també. d’acompanyar, d’escoltar ,de cuidar i tractat tot el que s’ha pogut. I es pot .Això ha comportat i comporta un gran esforç emocional per el el nostre col·lectiu que tindrà les seves conseqüències mes aviat que tard . A les dificultats pròpies del treball se li ha sumat el temor al propi contagi i al dels familiars.El lema per a nosaltres és no rendir-se encara que la situació et sobrepassi ,i tinguis ganes de cridar o plorar en solitud després de llargues jornades de treball. Però no es pot plorar molt, l’endemà toca treballar una altra vegada i donar el millor d’una mateixa o de un mateix.

Els imperatius de la situació no han facilitat a vegades poder compartir el dolor o la tristesa l’estrès i el cansament acumulat amb les companyes. Tampoc hi ha hagut marge per a la reflexió o els dubtes, cal estar tranquil·les,tranquil-ils amb la serietat de les expressions que es deixaven i es deixen entreveure a través de màscares i pantalles, potser ha segut com una forma més de defensa davant la impotència veient tant de dolor i sofriment.Els sanitaris i la societat hem sentit dir que cal salvar el Nadal i l’efecte ha segut empitjorar els contagis i els morts en aquesta tercera ona i ara sentim que cal salvar la setmana santa.

Probablement vindrà una quarta ona i tal vegada un Sutnami que els sanitaris haurem de suportar i que torni a col·lapsar els Hospitals i les Ucis sense donar-nos treva a els profesionals de la salut que estem en primera línia. Que és col·lapsi una altra vegada la sanitat amb pacients Covid amb el greuge cap a molts altres pacients que necessiten ser operats I rebre tractament.Fa falta salvar vides i això es el que cal salvar .Ser responsables i als que no ho són tal vegada un passeig per Hospitals i Ucis els enfrontaria a l’autentica situació que vivim diàriament els que ens dediquem a aquest ofici de cuidar als demés . S’ha demostrat repetidament que no és imprescindible que la vida estigui quallada de felicitat i alegria, però sí que ha d’estar-ho de significat. Com deien els filòsofs existencialistes, quan un té un perquè (o un per a què) aguanta molts com impossibles de resistir d’una altra manera. El nostre perquè es cuidar a la gent.però també necessitem que se’ns cuidi.