NEUS OLIVES
L’expressió que serveix de títol a aquestes lletres, quan va seguida del signe, perd la categoria d’adverbi i queda convertida en interjecció. Una interjecció de caràcter imperatiu que anima a seguir endavant i que durant molt de temps s’ha usat al nostre poble com a fórmula de comiat. Com resulta evident, ara es troba en clar retrocés i només un sector, cada vegada més reduït, el fa servir. I veritablement és una gran pèrdua, tant des des del punt de vista lèxic com del purament social.
Si ens posem a pensar, no cal escarrassar-se molt per trobar la causa que l’expressió haja tingut a Vinaròs un ús tan exhaustiu. La població marinera, tan històricament important a casa nostra, l’ha tingut i potser encara te entre els autòctons, els usuaris més destacats i segurament originaris. Sens dubte, tot cridant: avant! els mariners iniciaven la singladura mar endins, a la recerca de la bona pesquera, i l’expressió devia acompanyar tota la faena que comportava un ofici tan arriscat com ancestral i necessari. Calia fer avant per trobar la mola de peix, calia fer avant per dur a terme tots els treballs de manteniment d’una embarcació en què passaven tantes hores i calia fer avant per plantar cara a la vida, tant en mar com en terra.
La situació geogràfica dels pobles en determina el caràcter i la vida ran de mar ha conferit als parlants el vocabulari adequat per dur a terme tot el que se’n deriva. Tant és així que l’ús de l’expressió avant, com a forma imperativa per donar ànims a l’hora de començar una faena tan incerta, va ultrapassar el marc mariner i va ser usada com a fórmula de comiat. Trobar-se pel carrer i fer la xarradeta s’acabava sempre amb un avant que resultava tan propi com amigable. I encara que parega que ambdós usos eren diferents, en realitat no ho eren gens, atès que tenien la mateixa càrrega positiva.
El mon actual ha canviat i els canvis imposen variacions en gairebé tots els àmbits de la vida i una d’aquestes variacions l’evidencia la manca de diàleg. Actualment, només les persones conegudes se saluden pel carrer, probablement a causa d’un creixement poblacional que en gran part prové de llocs i cultures llunyanes, però això no passa en nuclis menuts, on encara es manté el costum de la salutació com a fórmula de cortesia i bona convivència. El mateix passava en el nostre i, fidels al tarannà mariner, el més usual era dir-se avant entre coneguts després d’un encontre, però igualment es feia servir en creuar-se amb algú a qui, sense conèixer-lo de res, se li desitjava anar avant com a mostra d’acolliment.
Perquè darrere l’expressió hi ha la voluntat de seguir endavant en qualsevol circumstància, de no recular davant les adversitats i, el que és millor encara, de desitjar-ho a tothom que circula per un entorn compartit i proper. No ho pareix, però la selecció de paraules que una comunitat cohesionada fa servir en el dia a dia no té res de banal. Son part indestriable del patrimoni que ens conforma com a poble i explica molt sobre què som, què sentim, què ens fa patir i què ens encoratja. Per això, quan perdem els mots propis, no abandonem només les paraules sinó que se n’evapora el sentit primigeni de tot un estil de vida.
I no és de bades que hem deixat de dir-nos avant, cosa que evidencia una manca de perspectiva perillosa, i alhora realista, sobre la marxa de les coses. Mirem, sinó, com les formes dictatorials que ens envolten com més va més no ens indiquen precisament que anem per avant sinó cap arrere com els crancs. Per a mostra, la crisi municipal en què Vinaròs es troba immers.