ASSOCIACIÓ CULTURAL JAUME I
Què queda del solstici d’estiu? Què en resta de la celebració pagana, rural, de la invocació i culte a les forces dels elements? Només el desig i la voluntat de resistir com siga els embats d’una realitatcada volta més adversa.
El 23, fidel a la cita, la Flama del Canigó va aplegar a Vinaròs, al costat d’un cistellet ple d’herbes aromàtiques: menta, romer i sàlvia embolicades, amb mocador de farcell, llaços grocs i senyera. Les sàvies paraules de Jordi Cuixart i Estellés, en la veu i dicció incomparables de Núria Gil, ens feren recordar la joia de pertànyer a una cultura ancestral, forta i resilient que, tot i haver hagut de modificar antics costums, obligada per la marxa tortuosa i malèvola dels mal anomenats nous temps, aguanta sense decaure.
Ja no hi ha fogueres de llenya i trastos vells a la platja, només un foc simbòlic, una flameta. I l’empenta de qui no està disposat a renunciar a mantenir-se dempeus. No és poc, tenint en compte que els carrers i espais oberts són ara dominats pels negocis i un consum a l’alça. A Vinaròs, les fogueres de sant Joan no han tingut mai un clar protagonisme. A casa nostra, el foc es feia i es fa per sant Antoni, del qual, els xiquets n’eren absoluts artífexs, però també això ha canviat. La contínua intervenció estatal en la vida i costums de la gent ha fet fora dels carrers el foc, els jocs i, evidentment els xiquets. I sense xiquets en llibertat no hi ha ni fogueres espontànies ni qualsevol altra manifestació festiva improvisada. Tot subjecte a normes arbitràries en nom d’una pretesa seguretat ciutadana que, en la pràctica, tothom sap com resulta d’ineficaç. El codi imposat impera sobre la iniciativa.
Què pot passar si es fa foc a la platja? Sens dubte, cap altra cosa que el rogle de cendra que en resta i que l’endemà caldria netejar. Res en comparació de l’enorme brutícia, per no parlar de la fortor de pixum, que queda l’endemà del carnaval. Per què una cosa resulta molesta i l’altra no? La resposta, evidentment, és el negoci. I en nom del negoci hem anat perdent, com deien les velles, a cada bugada, un llençol.
Però no ens deixem vèncer per la negativitat. Si be és cert que els temps no són fàcils, que la involució en determinats aspectes socials ha esdevingut flagrant i escandalosa, també ho és que arreu sorgeixen moviments, potser minoritaris, que desperten de la passivitat i exigeixen intervenir en les decisions que l’afecten. Així va ser en el passat, quan la llarga nit de la dictadura va començar a aclarir-se de manera tènue però ferma. Així es van recuperar usos lingüístics, tradicions i costums que pareixien derrotats per sempre. I així, d’aquells inicis, avui assistim a una recuperació entrebancada, però decidida del que ens representa i pertany com a poble.
Novament, la Flama del Canigó ha tornat a baixar invicta del cim, de la terra alta, portadora de la puresa dels cels nets, per recordar a la terra baixa que amb el cap ben alt i el gest ferm, cal seguir endavant.