Arrea-li Bona guanya el bronze en l’autonòmic de frontó de frares

NOTA DE PREMSA

Si diumenge passat, a la nit, a algun usuari famolenc d’una coneguda companyia de repartiment de pizzes a domicili de Benicarló, se li va gelar el coc amb tomaca redó eixe que els napolitans ens van copiar fa cinc-cents anys, estava justificat: un dels seus principals repartidors, Àlex Rodríguez, estava trencant-se la cara al frontó del Barri d’Anroig (Xert), on va aconseguir la tercera posició en la modalitat recreativa d’un autonòmic ja consolidat i amb més participació i ambient que mai. L’acompanyava com a parella de ball a la punta, el veterà Franjo, a qui el sistema de producció capitalista no trobà gens a faltar donada la seua condició de mestre en el seu cinqué mes de vacances.

Després de superar a les respectives parelles d’Almassora, Castello i Xert, els benicarlandos es van trobar a la primera semifinal amb els vigents campions de l’any passat, Ferran i Adrià de Tïrig, que com el famós cuiner del Bulli els cuinaren a foc ràpid i se’ls cruspiren en un tres i no res (15 – 3). La ira dels tirijans ja l’havia patit prèviament l’altra parella benicarlanda formada pels germans Bruno Agut i Albert Rodríguez. Sí, sí. No és cap errada: Albert, tot i apel·lar-se Rodríguez de primer cognom, no és germà d’Àlex, sinó de Bruno. La cosa no és senzilla de comprendre. Però no és aquest el lloc ni el moment per traure l’entrellat de l’antroponímia familiar de la família Rodríguez Agut; ni cal tampoc empadronar el bo d’Àlex en una adreça que no li pertoca. El cas és que a l’hora de la primera partida, només un dels tres jugadors de l’equip – Pere Ferrer feia de suplent – s’havia fet les mans. Això sí, almenys aquesta vegada, tots – fins i tot Tito “Peus Negres” – duien sabatilles, que tal com està la cosa no és poc.

Amb les presses, i la migdiada encara per fer, la cosa és que també s’endugueren un cabasset de quinzes dels tirijans, que a les postres es proclamarien campions davant de l’altra parella de Tïrig. Una parella  improvisada a última hora formada per Sofondo, un pilotari que hauria de formar part del patrimoni històric i natural de Tírig i del Barranc de la Valltorta, amb un cop de bragueta i un geni que feien cagar de por els més valents del frontó, i un home d’Alaquàs que havia anat a dinar i a passar el dia.

En definitiva, un altre any que una parella benicarlanda es queda a les portes de la final després de caure davant Tïrig, l’única localitat del Maestrat en què la pilota no s’ha aturat mai i que ha passat de pares i fills sense interrupció.