Vinaròs News

Històries d'avui en dia

José Miguel Vicent Blasco (Plataforma per la reobertura del Cinema J.J.) Sóc el mitjà de tres germans, m’emporto amb tots dos cinc anys de...

José Miguel Vicent Blasco (Plataforma per la reobertura del Cinema J.J.)

Sóc el mitjà de tres germans, m’emporto amb tots dos cinc anys de diferència. De petit, quan cada diumenge anava al cinema amb el meu germà gran i els seus amics, ells pagaven la seva entrada però jo no, ja que als menors de quatre anys no se’ls cobrava. Quan vaig fer quatre anys vaig seguir sense pagar, ja que dèiem al entrar que jo no havia complert els quatre anys. Això va passar fins que el porter no es va empassar l’enganyifa. L’estratègia es va repetir quan el meu germà petit va començar a venir al cinema amb mi i els meus amics.

Eren temps de postguerra i no sobraven els diners, però nosaltres érem feliços i volíem que arribessin les quatre de la tarda del diumenge perquè es produís l’esdeveniment esperat, anar al Cinema Rialto de Castelló, per entrar en una altra dimensió, en un estat de fantasia amb personatges i esdeveniments, per a nosaltres desconeguts, amb què t’evadies de la teva realitat i del teu petit món. Per descomptat les entrades que compràvem eren de “galliner”, i no estaven numerades, per la qual cosa es formaven llargues i indisciplinades cues, si havies previst anar amb un temps d’antelació, encara podies asseure’t en un dels bancs de fusta sense separacions que formaven una espècie de grades amb respatller, si entraves dels últims, havies d’asseure’t a les escales, ja que es venien més entrades de les que l’aforament permetia. Aquest cinema, igual que el Sant Pau, estava especialitzat en cinema infantil, i el mateix projectaven una pel·lícula de dibuixos animats de Disney com una de l’Oest, o la típica de romans amb gladiadors que lluitaven fins a la mort i feres que es menjaven als espantats i impotents cristians. A les pel·lícules de vaquers, en les escenes on el “noi” de la pel·lícula perseguia el “dolent” perquè la “noia” estava en perill, es produïa el típic acompanyament coral amb picada de peus eixordadora de tot el públic del “galliner”.

 L’oferta de cinema per xiquets es complementava de vegades amb el que oferia algun saló parroquial, on es projectaven pel·lícules de “Charlot”, “El Gordo i el Flaco”, “Cantinflas”, etc., aquest tipus de pel·lícules provocaven freqüents i espontànies rialles col·lectives entre aquell públic infantil. També recordo que quan es va projectar a Castelló la pel·lícula “Els deu manaments” (1956), els mestres ens van portar, per torns segons el curs, a veure la pel·lícula de franc.

 Jo anava creixent, començava a accedir a un altre tipus de pel·lícules, i fins i tot a més d’anar-hi diumenge, alguna vegada vaig poder anar al cinema algun dijous a la tarda amb algun dels meus amics, ja que dijous a la tarda no teníem escola. Recordo haver-me ficat amb ajuda de la meva imaginació, dins del descapotable que conduïa un jove i maco Elvis Presley acompanyat d’unes guapíssimes i encantadores jovenetes, per fondre els meus cants amb els seus. En aquella època em va impactar també molt la pel·lícula “Tomba d’acer” o el segrest que formava part de la trama de la pel·lícula “L’home que sabia massa”.

Recordo també els sentiments, que ja d’adolescent, es van despertar en mi en veure el 1963 o 64, la pel·lícula “El món de Suzie Wong” (1960), ja que hagués volgut salvar Suzie i alliberar-la de les seves necessitats i patiments, però amb el “FIN” de la pel·lícula, s’encenien els llums i anaves sortint amb els teus amics al carrer on tot seguia igual de gris.

El 1983 vaig venir a Vinaròs, i aquí visc des de llavors amb la meva família. Quan vam arribar, vam poder gaudir de tots o gairebé tots els cinemes que hi ha hagut en aquesta ciutat i que a poc a poc han anat desapareixent. També vam poder gaudir del Cineclub, que encara funcionava llavors, me’n recordo de la projecció de la pel·lícula “Senso”. Ja el 2001 vam poder assistir al naixement del Festival Internacional de Curtmetratges Agustín Comes al saló d’Actes de Caixa Vinaròs, i que el proper mes de juliol presentarà la seva XXI edició, esperem que al J.J. CINEMA.

Com avis, encara vam poder anar amb els nostres néts al Cine J.J. . Va ser tot un esdeveniment, els nens, que tindrien llavors quatre o cinc anys, estaven molt il·lusionats, era la primera vegada que anaven al cinema amb els seus avis, per a nosaltres també va ser una experiència inoblidable anar al cinema amb els néts. Era un dia plujós, però va agafar cadascun el seu paraigua i sense necessitat del cotxe ens vam presentar al J.J. . Vam entrar a la sala i el primer que van fer els nens va ser agafar un suplement, cadascun del seu color preferit,  per posar-lo al seu seient i així tenir més visibilitat. Vam veure la pel·lícula en silenci, ells sense pestanyejar, i en sortir, va ser molt gratificant compartir comentaris sobre la pel·lícula, poder-los transmetre idees recolzant-nos en la història que acabàvem de veure. Malauradament, només vam poder repetir aquesta experiència un parell de vegades més, ja que lamentablement es va tancar l’últim cinema que queda al centre de Vinaròs, el J.J. CINEMA.

A la primera assemblea ciutadana que es va convocar per part de la Plataforma per la reobertura del Cinema JJ, per explicar el seu projecte de reivindicació a la ciutadania, em vaig presentar voluntàriament per formar-ne part. Hem treballat molt perquè el nostre projecte sigui una realitat, no descansarem fins aconseguir-ho, ja que som un grup molt unit, convençut del que vol i del que Vinaròs necessita, en definitiva, volem que Vinaròs pugui gaudir de la riquesa cultural que el Cinema aporta, per això cal obrir el cinema, perquè el J.J. CINEMA obert suma , tancat resta.

     Ens veiem al JJ!!!!

Comparteix

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies