TOTES I TOTS SOM VINARÒS Cecília Pastor.
Ens espien, pot ser que el Marroc. I el president d’Iberdrola diu que molts de nosaltres som ximples. És part de la màgia de les paraules. Ja sabem que hi ha espies, ja sabem que tenim embolics complexos amb el Marroc. I ja sabem que el president d’Iberdrola ens pren per ximples. Va dir que deu milions i mig d’espanyols i espanyoles són ximples. Mentre aquestes coses que sabem no es diuen, estan davant el nostre enteniment com a paisatge exterior. Com dic, aquesta és la màgia de les paraules.
N’hi ha prou que es diga el que ja sabem perquè els fets que ja sabíem encaixen en el nostre organisme, es distribuïsquen en el nostre sistema nerviós i les nostres glàndules i llavors ens enfadem, ens frustrem i ens escandalitzem. Ja ho deia aquell personatge de Ettore Scola al qual un altre va dir idiota sense que ell s’adonés. Quan ho va saber, va dir que ho havien anomenat idiota i no s’havia adonat, després tenien raó. Potser ens prenen per ximples perquè ho semblem. Ignacio Galán, José D. Vogues i Francisco Reynés. La majoria hem de buscar en internet el nom dels presidents d’Iberdrola,Endesa i Naturgy,perquè és part del seu treball. Part del seu treball és que sentim que no hi ha decisions humanes, amb cares i comptes corrents, darrere de les pujades de l’electricitat que ens tallen el bleix, arruïnen empreses i empetiteixen els nostres salaris.
El seu treball és que això semble com una tempesta o la pedra, alguna cosa que cal aguantar. Ell treball d’aquests elements, d’ells consisteix a ser «les elèctriques», sense rostre,i que parlar d’empatia semble tan faceciós com dir que són poc empàtiques aquestes roques de la platja que tallen si les trepitges descalç o descalça. L’electricitat no es recull en el camp, com els bolets. L’electricitat s’assembla més a les bicicletes o les sabates. Aquests objectes cal fabricar-los, distribuir-los en camions o vaixells i comercialitzar-los, és a dir, posar-los a la venda en botigues. La UE diu que en el cas de l’electricitat cal diversificar en empreses diferents aquests tres processos, garantir la lliure competència i deixar actuar al mercat sense intervenció de l’estat en els preus. La UE està molt motivada sobre aquest últim punt. Ja es pot estar caient el país a trossos pels preus de l’electricitat, la UE defensa el principi de no-intervenció amb una fermesa que dóna al món un exemple de constància.
El seu va costar que deixassen a Espanya i Portugal algun marge, sempre sota la seua atenta mirada. En canvi, en els altres dos aspectes aquest pare sever que és la UE se’ns fa un pare “liberalote” i gairebé hippie. Sabem que no hi ha competència perquè les elèctriques són un oligopoli, és a dir, un monopoli amb més “zampabollos”. Sabem que aquest oligopoli fabrica l’electricitat i és l’amo de la seua distribució i de la seua comercialització, just el que la UE diu que és una distorsió del mercat. Però la UE esgota les seues forces a impedir que els governs intervinguen en el preu final. Al final, l’única part del mercat que els interessa és la que no intervinga el Govern en el preu. Un o una diria que la CEOE hauria d’estar que trina amb les elèctriques. Sempre clama al cel pels costos que suposen els impostos per a les empreses. Més dur hauria de ser el cost desmesurat de l’energia. Però no rugeix per això. Sembla que només el cost que va a la protecció social, sanitat, educació i similars els fan bramar.
El cost de les empreses que van a la butxaca d’uns pocs no els destorba tant. Garamendi va rebutjar explícitament que el Govern intervinga en el preu de l’electricitat i va demanar ajudes públiques perquè les indústries puguen costejar l’alça del preu. És a dir, demana que es pose una mànega als nostres hospitals i escoles perquè succione els recursos d’aquests serveis i, passant la mànega per les indústries, els recursos acaben en les butxaques d’aquests oligarques res empàtics que tenen nom i cara (molta cara). Hem de semblar molt ximples. L’assumpte energètic camina posant del revés els nostres delicats interessos al Magreb i el Sahel. Ara el tub que hauria de portar des del Marroc gas algerià a Espanya ha de portar gas d’Espanya al Marroc «sense una sola molècula de gas algerià». Ha de fluir energia d’Espanya al Marroc perquè puga fluir en sentit invers i en gran energia des de Mauritània i Nigèria a Europa, amb Espanya com a punt de connexió, i perquè Mohamed VI no embulle en el nostre territori ni obri la manilla de la immigració i provoque un flux incontrolat a les fronteres d’Espanya. Gas, persones, tot és semblant quan la moralitat desapareix. Es comença deixant als sahrauís a la intempèrie i s’acaba manejant la desesperació col·lectiva com a recurs i riquesa.