Històries del blanc i negre- Capitol 23 L’antiga Casa Capitular

MARIANO CASTEJÓN
Targeta postal històrica de l’antiga Casa de la Vila o Casa Capitular. La foto va ser editada el 1910, però va ser capturada un parell d’anys abans. Esta imatge és un testimoni gràfic de l’arquitectura medieval que Vinaròs va perdre. L’edifici funcionava com un autèntic portal-palau, una tipologia típica de les viles emmurallades de l’Antic Regne de València.

La planta baixa està dominada per un gran arc de mig punt adovellat. Este arc no era només l’entrada a l’ajuntament, sinó que servia de pas públic que connectava el carrer Major amb el teixit urbà interior. A través de l’arc es pot vore el carreró del darrere amb roba estesa, mostrant la continuïtat de la vida urbana.

El detall més espectacular és la finestra central del primer pis considerat la planta noble. És una finestra geminada amb dos arquets trilobulats d’estil gòtic tardà o primerenc renaixement. Compta amb una gelosia de fusta o llistons reixats a la part inferior per permetre veure el carrer sense ser vist. En l’actualitat desconec que s´ha fet de la gelosia.

L’edifici presenta un aspecte fortificat. A dalt de tot s’intueix una línia de teulada plana o terrat, i a la part superior esquerra, a la versió en color, es distingeix un antic relleu o gàrgola de pedra. A la dreta, subjectat a la paret amb un braç de ferro forjat, veiem un elegant fanal públic de vidre, que funcionava amb gas, l’enllumenat modern d’aquell Vinaròs de principis de segle.

El que fa realment viva esta fotografia és el grup nombrós de xiquets i veïns que s’aturen davant la càmera. Els xiquets porten bruses folgades, pantalons curts o bombatxos subjectats amb faixes. Les xiquetes porten vestits sencers de cotó clar o fosc, gairebé fins als genolls.

La dona situada a la banda esquerra de l’arc vesteix a la manera tradicional: faldilla llarga, brusa blanca i destaca el seu mocador de cap de color blau (molt ben recuperat en la versió acolorida). A l’extrem dret, un home jove amb camisa blanca, pantalons foscos. Representa la imatge de la classe treballadora o marinera de l’època.

La imatge acolorida fa justícia a la memòria històrica de Vinaròs, ja que ens permet vore la textura de la fusta vella de les finestres i el to càlid de la terra d’un carrer que, malgrat haver canviat radicalment en la seua arquitectura, manté el mateix esperit obert i comercial.

La Casa de la Vila és el monument civil més antic que es conserva a la localitat i un dels espais amb més càrrega històrica. L’edifici està documentat com la segona seu del consell municipal o ajuntament. Té un origen gòtic que es remunta al segle XV.

Antigament, l’edifici tenia un accés directe i independent des del carrer a través d’una escala de pedra exterior amb molta pendent, que posteriorment va desaparèixer en integrar-se en les reformes urbanístiques del carrer Major.

Originalment, la casa estava formada per una única sala de dimensions reduïdes que concentrava diferents funcions: servia d’arxiu, de sala d’audiències i de reunions del consell local. A més, de manera ocasional, s’utilitzava com a presó preventiva.

Tot i que ha patit modificacions al llarg dels segles en haver estat reconvertit i utilitzat com a habitatge privat, fins a la seua adquisició pública per part de l’Ajuntament el 13 de novembre del 2000, a la façana encara es poden apreciar elements molt significatius.

La capelleta de Sant Domènec, datada l’any 1722, amb les portes tancades, que fa anys van desaparèixer, s’hi troba encastada a la paret. La foto comparativa ens revela les modificacions mes destacades, com el balcó i l’apertura de l’arc.

L’any 2017 es va dur a terme una profunda tasca de restauració i rehabilitació i es va fer una troballa a les parets interiors d’unes pintures al fresc que es van netejar identificant-se el que podria ser una de les representacions gràfiques i heràldiques més antigues que es conserven de l’escut de la ciutat de Vinaròs. A la part exterior es conserva l’escut heràldic de la família Alós, característic per mostrar una ala inscrita dins d’un rombe.

Històries del blanc i negre- Capítol 22. Inundació de Sant Gregori