Deconstrucció social: No volem perdre els que teníem a risc de perdre-ho tot

RAMON PUIG

Si no respiressem no existiríem, una acció transcendental que fem inconscientment i no ens preocupa gens ni mica saber quants litres d’oxigen inspirem al dia, quan CO² expulsem, ni molt menys quantes partícules tòxiques ens empassem a cada respiració. Així mateix passa amb l’electricitat, obrim i tanquem l’interruptor sense preocupar-nos d’on arriba l’energia, ni per què el consum ocupa la part menys significativa de la factura. Només sabem que sense respirar moriríem i sense energia tot es paralitzaria i sobrevindria un col·lapse a escala mundial.

Experts del medi ambient fa dècades que senyalen la nostra indiferència sobre el descontrol consumista com la clau del desastre imminent. No és qüestió de quina ni quanta energia hem d’obtenir per mantenir l’actual sistema de creixement il·limitat, sinó quins són els límits de consum per mantenir un nivell de vida adequat a les necessitats de tothom, sense acabar amb els recursos, enverinar la natura i testamentar el col·lapse planetari per a les generacions del XXII.

Els científics proposen alternatives senzilles: aprofitar l’energia hidràulica per a les fàbriques, convertir la matèria orgànica en gas, emprar el vapor d’aigua, aprofitar el velam per complementar el motor en la navegació, etc. En tot cas, un brindis al sol, perquè qualsevol proposta de sentit comú xoca frontalment contra el sense sentit del sistema. Retornar a les fonts d’energia natural del passat és una proposta absurda dirigida al mateix sistema que ha destruït el passat. És com plantejar una revolució i demanar als capitalistes que renuncien a l’acumulació de capital i deixen d’espoliar els recursos.

Recordo una dita d’un vell savi de Cervera: “Val més perdre que més perdre”. Quan t’enfrontes a un problema que no pots resoldre, val més perdre una peça de roba que quedar-te nuet. Si la dita l’assumís el sistema i el capitalisme posés límits al creixement il·limitat, podria allargar uns quants segles la seua agonia. Però la irracionalitat productiva és el seu principi, voler-ho tot i ja s’ho faran els que vinguen darrere, però si no ho fan el col·lapse atiarà una revolució natural que acabarà amb els rics i els pobres en unes quantes generacions.

Si ens posem en la pell del sistema, entendrem que els científics oficials mai no diran que s’ha de produir segons les necessitats i que tot el que surt de les fàbriques ha d’estar construït amb la intenció de perdurar tota la vida. Tampoc diran que la funció del capitalisme no ha de ser acumular diners i que cal acabar amb el treball en cadena perquè no es pot produir il·limitadament. Per als empresaris l’únic col·lapse és el que es produiria si els es veiessen obligats a tancar les fàbriques perquè ja no les consideressen rendibles.

Patrons i treballadores diran que proposem misèria per a tothom. Potser suggerim una quimera, però no la misèria. Els occidentals consumim molt per sobre de les necessitats i la majoria molt per sota del que desitjaria. La confortabilitat és un privilegi que es dona a canvi de la misèria de milions de persones a les quals hem espoliat els recursos i les possibilitats de sobreviure. La producció i consum de proximitat evitaria una despesa astronòmica de vehicles i energia, però el Club s’alimenta del transit de milions de vehicles i treballadors d’una banda a l’altra del planeta, individus que es creuen durant hores en vehicles que van en direcció contraria per acudir al treball i mercaderies que es creuen per la carretera en direccions contràries.

Reduir el consum, la contaminació, les hores de treball, el trànsit, l’exèrcit, la policia, etc., etc., de cap manera destruiria el capitalisme, d’això ja se n’encarregarà la seua salvatge irracionalitat.