Històries en blanc i negre. Records a tot color: 15-Interior de Sant Francesc

MARIANO CASTEJÓN

Gràcies a la restauració realitzada mitjançant intel·ligència artificial, podem admirar el presbiteri i la nau principal de l’església del convent de Sant Francesc. La imatge, una fotografia religiosa d’època que anteposa l’arquitectura a les figures humanes, no suggereix una festivitat multitudinària, sinó una escena de devoció quotidiana o preparació litúrgica. La instantània captura aquest espai sagrat en un moment de màxim simbolisme, abans de les grans transformacions del segle XX; un testimoni emotiu de la identitat vinarossenca.

La composició destaca el retaule major barroc, ricament ornamentat amb imatges de la Mare de Déu, sants franciscans i àngels. L’espai es defineix per les columnes, els arcs i la volta de canó o creueria, on també es distingeixen el púlpit, situat a la part dreta, i el paviment de lloses de pedra, tot il·luminat per la llum natural que penetrava per les finestres laterals altes. El conjunt respon a l’estil barroc valencià dels segles XVII i XVIII, amb possibles intervencions posteriors.

L’església, beneïda el 19 de juny de 1662, com la resta del convent fundat al segle XVII, va ser un pilar de la presència franciscana i de la història de Vinaròs. L’any 1787, el convent acollia 12 religiosos professos, dos germans coristes, quatre llecs, set criats d’hàbit sense professar i un terciari. Amb l’arribada de la desamortització de Mendizàbal el 1835, la comunitat estava formada per 18 frares, el doble que al convent de Sant Agustí.

Després del seu pas a propietat municipal, l’alcalde Agustí Escribano va sol·licitar l’edifici el 1841 per convertir-lo en presó pública, una concessió aprovada el 14 de febrer de 1843, amb un termini de sis mesos per a l’habilitació. Malgrat els conflictes sorgits durant les obres de reforma, l’immoble no va tornar a mans de l’Estat. Durant l’alcaldia de Josep Ràfels Garcia, el 1867, s’hi va instal·lar un hospital atès per les Germanes de la Consolació. Tot i que va ser traslladat temporalment per allotjar un quarter d’un batalló, va tornar a exercir funcions hospitalàries durant el brot de còlera de 1885, adaptant-se així a les necessitats civils del municipi al llarg dels segles XIX i XX.

Durant la Guerra Civil, a l’abril de 1938, l’església fou utilitzada com a presó, on les condicions insalubres i les execucions van escandalitzar el rector interí, el futur cardenal Vicente Enrique y Tarancón. Després de la contesa, el 1939, es van dur a terme obres de restauració i l’espai va acollir de nou funcions hospitalàries fins que, el 1953, es va transformar en el Centre Maternal de Vinaròs, mantenint una part com a hospital. Paral·lelament, va servir com a presó del partit i jutjats fins al 1957.

En la seua darrera etapa, l’ex-església es va destinar a Centre Parroquial. A partir de 1953/54, va albergar l’Escola Parroquial d’Arts i Oficis, amb classes nocturnes gratuïtes, a més d’una sala de cinema que competia amb les de la resta del poble i un teatre impulsat pels joves d’Acció Catòlica, activitat que va decaure cap al 1965. El popularment conegut com a «Cine del Senyor Vicari» va estar vigent durant els més de vint anys que el jove sacerdot Josep Sirisi, nebot de l’arxiprest Jaume Sirisi, va romandre a la nostra ciutat.

L’edifici també va servir en diferents èpoques com a magatzem, entre d’altres, per custodiar els passos de Setmana Santa. Com que les peanyes no cabien per la porta original, fou necessari ampliar l’entrada retirant un escut heràldic. L’església va quedar assolada la nit del 21 de setembre de 1993, quan s’hi guardaven la major part de les peanyes. Declarat en risc de ruïna aquell mateix any, l’edifici va desaparèixer completament el 14 d’abril de 2001. Actualment, només es conserva part del mur nord i restes del paviment interior, integrats en la plaça del projecte realitzat entre 2014 i 2015 pels arquitectes Fernando Vegas i Camilla Mileto que evoca la planta original mitjançant un paviment que delimita l’espai de les naus i el claustre.