Un país d’històries (XXXIII): Fran, un home d’experiències

Enric Ramiro Roca (enricramiroroca@gmail.com) amb la col·laboració de Viviana Vicente Manresa Callosa de Segura (El Bajo Segura)

Fran havia sigut molt anys director d’una empresa a Orihuela, Orihuelica del senyor, la ciutat dels campanars i les esglésies, i de missa diària dic jo també, eh? . D’una empresa en la qual només treballava ell i les seues circumstàncies, com diria el filòsof . És cert que de ben jove havia fet molts oficis però mai de forma estable. D’aprenent de forner amb son pare i a estones llaurador, havia passat a home de comandes, després a obrer o quasi obrer, pintor de parets, agranador, caixer, repartidor i moltes coses més, podríem dir que era un “manifasero” i mentre l’edat anava avançant com la vida .
En morir els seus pares i deixar-li uns diners, es va decidir muntar la seua propia empresa i es va posar a dirigir una immobiliària, una de les poques que hi havia a Crevillent, ai el dit de Crevillent . Al principi li va anar molt bé, però amb el pas dels anys la competència era cada vegada més dura i ell no tenia preparación alguna, ni tan sols cursos de l’INEM. Tanmateix, la seua experiència i el seu trellat l’havien salvat en moltes ocasions de grans perills. I sempre pensant en els seus fills: Jaume, Mireia i Joan.
Ara, vora els setanta anys, ja jubilat i ben jubilat com solia dir ell, un dotor com diríem al Baix Segura, és a dir, un senyoret, havia venut algunes accions, el Baix on tenia instal·lada la immobiliària i junt amb algunes terres de la partida de Catxapets, la millor de tot el poble, com deia ell, havia arreplegat un bon grapat d’euros.
El seu seny i un poquet de sort, li va permetre jubilar-se quan va voler i cobrar una pensió decent, ja veurem diuen els cecs, i a més a més, fer-ho amb salut. I no ens estem referint a la dona, que li deien Anna, que me la imagine cuinant-li i suportant les històries diàries del Fran , sinó que estava bé físicament i mental.
Això li va facilitar que tinguera encara ganes d’aventures i comprà uns terrenys vora el parc natural del Fondó, a un pas del seu poble i en una de les zones del País Valencià menys conegudes però ben boniques i on fa una calor que ni al desert.Com ja no tenia obligacions, s’allunyà de la contaminació acústica i psíquica, i es féu un hortet ben assortit, només li faltava la vaca . Tots els dies s’alçava, desdejunava, feia un poc de tai-xi, després corria per la zona, a continuació bodicombat i seguidament mindfulness, “ainss” quina energia té aquest home per favor. A continuació esmorzava cansalada magreta amb all-i-oli per a recuperar forces com fan molts ciclistes. Més tard es dedicava al camp, dutxa i a dinar. Migdiada curta, passeig tranquil, treballs manuals, sopar i lectura.
Per a les caminades de vesprada sempre anava en direcció a la Rambla. Aquell dia, a l’arribar va veure un grup de jovenetes de molt bon veure banyar-se a la llacuna, totalment nuetes. Sembla que la sorpresa fou mútua, això de mútua no el tinc jo massa clar, la veritat, perquè elles se n’anaren ràpidament cap a la part més fonda del llac, mantenint únicament el cap fora de l’aigua.
Fran va fer com si no s’immutara, saludà i continuà agafant herbes i posant-les a la seua cistella. A la fi, va seure per contemplar l’espectacle. Com la seua presència semblava eterna, una de les xicones cridà ben fort:
– No eixirem mentre no se’n vaja!
I ell va respondre alçant la cistella:
– No vos preocupeu, no vinc a veure-vos sinó tan sols a alimentar els cocodrils
de la Llacuna (no s’ho creia ni ell “con lo mojete que és”).

La joventut és una etapa molt bonica, on l’aparença física generalment està molt ben desenvolupada i valorada, de vegades en excés. També l’entusiasme i l’espontaneïtat són característiques apreciables. No obstant, cal tenir present que l’experiència pot compensar les deficiències i obrir camins insospitats. L’ideal pot ser un equilibri, però és un tema complicat delicat.

Foto: El Pont del riu sobre el riu Segura. Orihuela (El Bajo Segura) Viviane Vicente Manresa

Un país d’històries (XXXII): Unes ànimes caritatives