Deconstrucció social: Madrid, Madrid, Madrid…

RAMON PUIG 

A Madrid no hi va anar cap “xulona” per fer-se emperadriu de Lavapiés ni els van encatifar amb clavells la Gran Via ni els van banyar amb “vinillo de Jerez”. Els més de 60.000 manifestants de Catalunya van anar per feina, a mostrar als poders fàctics de l’Estat que el soufflé sobiranista no es desumfla i que amb l’estupidesa de posar el cap sota l’ala encara es posen més contra les cordes.

La persistència catalana és tan irreversible com la de l’Estat, però amb una diferència: la catalana és multitudinària, contundent, presencial, distesa, pacífica i onerosa per a les butxaques dels manifestants, mentre que l’espanyola és defensiva, crispada, amenaçadora, repressiva, insolent, prepotent i extremadament onerosa per a les butxaques dels contribuents catalans i espanyols.

Així va respondre Pedro Sánchez a la riuada groga que va omplir el passeig del Prado i la plaça Cibeles: “Mientras el PSOE esté en el gobierno no habrá independencia en Cataluña. Dentro de la Constitución todo, fuera nada”. A qui vol enganyar? A la constitució hi cap tot allò que interessa al legislatiu perquè on no arriba l’elasticitat interpretativa hi arriba la reforma. El problema de l’Estat no és la constitució, sinó el PIB, ja que sense l’economia catalana el Reino de España cauria del rànquing europeu fins la tercera divisió.

Els poders fàctics espanyols s’han oblidat que la sacrosanta unitat espanyola té l’origen en matrimonis d’interès i bona relació entre iguals que es va mantenir fins l’arribada del centralisme Borbó. Entre Felipe V i Felipe VI només hi ha un dígit però els separen més de 300 anys d’ignomínia continuada contra Catalunya. Els borbons venien del centralisme franc i consideraven una pèrdua de temps buscar dreceres per arribar a l’objectiu de manera consensuada. Eren europeistes de mena, és a dir, decidits partidaris d’aplanar Europa per dominar-la en competència amb els austrohongaresos o per organitzar el repartiment d’Àfrica amb un tiralínies sobre la mesa de distribució.

Els borbons iniciaren les reformes urbanístiques que convertiren Madrid en el centre burocràtic del poder estatal i conceberen l’estructura viària radial que ha fet efectiva la dita: “Todos los caminos conducen a Madrid”. Van iniciar la cultura imperialista de la “Sacrosanta Unidad de las Españas” que es va convertir en la ultramuntana “Una, Grande y Libre” franquista a la qual s’aferrà la rovellada maquinària estatal de la transició que començà a grinyolar en posar-se en marxa contra la determinació catalana de mamprendre un camí propi, inèdit, una República Catalana amb funcionament nou i adaptat a les exigències del segle XXI.

Pel camí ha quedat el Madrid de l’Espanya ultramuntana, domini de barons, cacics i senyorets que,, apegats a la tradició rendista del parasitisme econòmic, agafats com una paparra a les nacions històriques que continuen generant riquesa, governen en favor de l’Ibex 35 a canvi de nòmines astronòmiques a les seues empreses. Sense aquesta rància, rendista i extorsionadora “España mesetaria” no s’entendria la voluntat del poble català a espolsar-se la caspa de sobre i navegar cap a altres horitzons que reflecteixen un bri d’esperança a la necessitat d’Estat propi. Una República amb institucions, tan capitalistes i elitistes com les espanyoles, però molt més properes a la supervisió d’un poble que està aprenent que el dret a decidir no es limita a votar, també atorga a la societat civil el dret a participar directament en la presa de decisions sobre el seu present i futur.

Del “Madrid, Madrid, Madrid” hem passat a l’experiència de Pi de la Serra en un dia gris a Madris, bastant trist quan li van demanar un paper gris, bastant trist, però feu mitja volta i se’n va anar, tan se val, se’n va anar, se’n va anar en un dia poc clar i no sap si tornarà.