Més enllà de la bola negra

MARIANO CASTEJON
Aprofitant que es projectava a Vinaròs, he anat a vore La bola negra i ara que encara es diumenge, ha parat de ploure i es gira més vent, no em puc resistir a escriure algunes reflexions tal com li he adelantat a Manu, el meu amic i company de butaca a l’auditori.
Ja sabia que ha rebut nombrosos elogis per part de la crítica especialitzada i de gran part del públic, malgrat la seua llarga durada i la intensitat de la proposta que s’articula com un tríptic al voltant de la identitat, la memòria, la llibertat i l’ombra de Federico García Lorca. L’encreuament de les tres línies temporals i històries es connecten a través de la memòria i l’art, amb un seguit de protagonistes que no s’identifiquen amb les normes tradicionals de gènere o d’orientació sexual establertes per la societat
En principi m’ha costat el connectar les tres línies temporals i històries diferents per la seua complexitat i continues sorpreses argumentals malgrat que ja havia consultat els comentaris en diversos mitjans especialitzats que la qualifiquen com a drama monumental, valent i de gran calat polític i social.
Coincideixo amb els crítics entesos que la pel·lícula està realitzada amb talent, que compta amb uns escenaris i localitzacions idonis, que sap aprofitar els moments més emotius i que disposa d’una música capaç de suggestionar les emocions sense deixar indiferent a ningú que reconegue el commovedor tribut a tots els referents i avantpassats que no van poder viure la seua llibertat obertament, oferint una reflexió sobre la dignitat i el dolor col·lectiu.
A nivell visual i tècnic ratifico el que molts crítics han definit com un “deslumbrant exercici audiovisual”. Jo destacaria el treball de la llum, el color i la cura mil·limètrica de cada plànol, amb una banda musical, capaç d’elevar la força dramàtica de les seqüències per transmetre emoció a través de metàfores i una posada en escena grandiloqüent.
M’ha sorprès positivament la naturalitat i la força amb la qual tots els actors i actrius defensen uns personatges complexos de carn i ossos.
El començament de la pel·lícula reconec que no m’ha quedat massa clar, quan en les primeres seqüències, la suposada aviació franquista bombardeja per equivocació als indefensos “nacionals” o és l’aviació republicana la que bombardeja al vore tantes banderes espanyoles. Sigue com sigue la interpretació, penso que marca la tendència que es vol donar a la pel·lícula, perquè a partir d’este moment, el bàndol nacional es presenta com a cruel, rancorós i intolerant, mentre que els republicans apareixen com els lluitadors per la llibertat i la cultura. Al mateix temps que penso que la pel·lícula no pretén donar una visió simplista de la Guerra Civil, però al menys a mi m’ha conectat directament amb l’estereotip promogut pel Govern de Sánchez sobre la lluita entre «dos Espanyes» com la confrontació entre bons i roïns.
Han passat vuitanta-set anys de la guerra incivil i la pel·lícula també manifesta que continua com a drama real el record de tots aquells que van haver d’anar al “frente” i de les famílies que van quedar darrere; un retrat de la feroç repressió i dels crims comesos per ambdós bàndols que van portar Manuel Azaña a reclamar «pau, pietat i perdó».
.La història escrita ens recorda que el bàndol nacional es va revoltar contra un règim legítim. Els vencedors van imposar una lògica de destrucció sistemàtica dels seus adversaris. Així, sense cap judici ni acusació formal, a la matinada del 18 d’agost de 1936 va ser afusellat García Lorca. Tanmateix, el que va succeir a l’altre costat no va ser millor. La mateixa història ens conta que, en els mesos que van de juliol a octubre de 1936, milers de ciutadans van ser assassinats per anarquistes i comunistes. Les txeques van sembrar el terror a mitja Espanya, i es va afusellar gent pel simple fet d’anar a missa o de ser monàrquica. Cal no oblidar que l’any 1934 Largo Caballero va defensar la idea d’implantar una dictadura bolxevic a Espanya. També és un fet històric que, durant els cinc mesos previs a la Guerra Civil, l’esquerra va alliberar presos, va assaltar ajuntaments i va cremar esglésies en un clima de profunda confrontació que va desembocar en una onada de crims i violència.
En l’actualitat, la bondat i l’ètica semblen haver esdevingut el monopoli exclusiu del bàndol republicà d’aquella guerra incivil i brutal que va destruir Espanya. Soc conscient que, en qüestionar esta interpretació del passat, corro el risc de ser titllat de «revisionista», però em nego a acceptar una visió maniquea d’uns fets tan esgarrifosos com els que es van viure durant la guerra.
La bola negra, va molt més enllà, a mi m’ha sorprès molt gratament i crec que a ningú el pot deixar indiferent.