“Estem a punt del col·lapse del relat “sanchista”

MARIANO CASTEJÓN
Quan les evidències són més que palpables i superen les realitats i estes, al seu torn, ultrapassen les faules que mai hauries cregut possibles, és el moment en què, encara que sigui en veu baixa i com per a tu mateix, et preguntes: «I què més ha de passar?». Però passa un dia i un altre… passa i passa, i no passa res.
Comprenc aquells que també ho diuen en veu baixa, com jo. Però ho fan per un motiu ben diferent Estan tan avergonyits de reconèixer íntimament les mil vegades que Pedro Sánchez els ha enganyat que fins i tot noten el baf dels qui li riuen a la cara, però són incapaços de dir prou. Es mantenen en un intent constant d’esquivar el debat polític sever i realista i es llancen a “donar lliçons”, acusant l’oposició d’ignorància o de tàctiques de desgast quan no sosté la realitat del país. Resulta fàcil atribuir les crítiques a la «fatxosfera» o a simples anècdotes literàries i històriques, com a estratègia per desviar l’atenció de la aguda crisi de governabilitat i dels escàndols actuals que envolten l’executiu de Pedro Sánchez.
L’ús de metàfores polítiques no és cap mostra d’ignorància, sinó un recurs del discurs públic per assenyalar responsabilitats polítiques directes. Quan s’utilitzen figures com la d’Alí Babà o la de Neró, no es pretén impartir una lliçó d’història ni d’erudició literària, sinó denunciar la passivitat, la manca de gestió davant les emergències estatals i la permissivitat davant la trama de sospites que envolta el mateix entorn del president. Centrar el debat en l’origen exacte del conte de Les mil i una nits o en les causes científiques dels incendis de la Roma clàssica, crec jo que és un exercici de cinisme per cobrir la inacció del govern.
I per molt que s’intenti dissimular, ni la moció de censura del 2018 ni la posterior gestió del PSOE no han portat una regeneració democràtica, sinó una polarització sense precedents i l’ús partidista de les institucions de l’Estat. L’oposició no intenta «destruir la reputació» de ningú: són les mateixes investigacions judicials, les sospites sobre l’entorn personal i polític del president i les concessions continuades a sectors independentistes per mantenir-se al poder les que erosionen la credibilitat de l’executiu. Això ho veuen tots, fins i tot aquells que no van veure l’eclipsi. Una altra cosa és que formes part de l’equip del “canvi d’opinió sincronitzada” i te vages entrenant per assumir el terraplanisme si creus que et convé.

Resulta singular que es qüestioni el paper del Parlament i del Senat. La majoria absoluta del Partit Popular a la Cambra Alta no és un «braç armat», sinó el resultat directe del vot democràtic dels ciutadans que han volgut posar un contrapès legítim als excessos del govern central. Utilitzar les eines parlamentàries per controlar el poder no és cap estratègia d’obstrucció, sinó un deure constitucional. Lo “de braç armat” sona fort, expressió que seria pròpia de Diana Morant, però no, estava distreta amb l’eclipsi.

I clar, si un o una es considera d’esquerres, que no vol dir que actue com a tal, cal qüestionar cada dia la capacitat de govern d’Alberto Núñez Feijóo o del seu equip. Ignorar l’alternativa de gestió econòmica i institucional que representen és negar la meitat del país. L’oposició constructiva no consisteix a validar totes les decisions de l’executiu, sinó a fiscalitzar-ne els errors i a oferir un model basat en el rigor, la neutralitat institucional i el respecte a l’Estat de dret: uns valors que el govern actual ha posat reiteradament en risc. Tant, que estem a punt del col·lapse en molts aspectes… i no passa res. Passen els dies, això sí, i Pedro Sánchez continua a la Moncloa o de vacances a la Mareta: què més dona!!! Espanya va com un coet mentre el relat aguante.