Un país d’històries (LIV): Un home que no en sabia

Enric Ramiro Roca amb la col·laboració de Joan Mahiques Boscà i Imma Ortolà Català (Llutxent a la Vall d’Albaida)

Hi havia un home que tenia moltes personalitats. Uns li deien Josep, uns altres Pep, alguns Pepe, també Jose i molts pocs li deien pare i amor meu. Treballava a Llutxent i quan el Benicadell tenia capell, anava a casa a fer cordell. I amb el cordell cabassos. Però passà que un any no trobà espart i se n’anà ni més ni menys que a la partida del Ressalany, terme de Benimodo encara que estiga al costat de Massalavés.
Quan hi arribà, començà a fer garbes i garbes durant molt de temps. Tanmateix, quan el sol es ponia estava molt a prop dels ullals del riu Verd, una espessa boirina ho va tapar tot. S’esperà i esperà però la visibilitat arribà a ser inexistent. No podia veure ni els dits de la mà. Com va poder i molt espantat, mirà al sud, mirà a l’est, mirà a l’oest i mirà al nord. Allí es veia una tènue llum i decidí anar a palpes.
Caminant i caient, arribà a una casa gran amb la porta oberta de bat a bat. Guaità el cap i a l’interior va veure una parella de vellets asseguts en engronsadores. El cridaren pel seu nom i entrà. Xarraren una estona, fins que l’ancià digué:
• Conta’ns un conte!
• No puc. Si hi ha alguna cosa que no he fet mai en la vida, és contar un conte.
• Però, no en saps cap?
• Cap ni un.
Els vellets s’intercanviaren una ràpida mirada i l’anciana li va dir:
• Doncs, ves a traure un poal d’aigua del pou. Fes alguna cosa útil.
• Faré el que siga, mentre no siga contar un conte. Així que agafà un poal i anà a omplir-lo al pou.
Posà el poal al ganxo de la corda per a fer-lo baixar i un fortíssim cop de vent el tirà per l’aire i se l’endugué enmig del camp. Quan va obrir els ulls, va veure una llum tènue i una casa al fons, més gran que la primera. Aguaità el cap per la porta i va veure una xica amb el cabell llarg i negre asseguda en una cadira. El saludà pel seu nom i l’invità a entrar. Però en intentar-ho, un home corpulent s’interposà en el seu pas i li va dir:
– Aquest vetlador és molt trist. Hauríem d’anar a buscar un violinista per a que ens fera ballar.
– Ah! –digué la xica de cabell llarg i negre- no teniu necessitat, doncs aquest home és un gran músic.
– No puc. Si hi ha alguna cosa que no sé fer gens bé és tocar el violí.
– Però de sobte es va veure amb un violí a les seues mans i tocava i tocava mentre els altres ballaven i ballaven.
L’home corpulent va interrompre el ball i va dir:
– Ara hem de buscar un rector perquè el cadàver s’ha de soterrar ben prompte.
– Ah! –va dir la xica de cabell negre i llis- no fa falta perquè ja tenim el rector –assenyalant l’home que havia entrat i tocava el violí.
– Jo? Jo no tinc res de rector. Si hi ha alguna cosa que no sé fer de cap manera, és de rector.
I de sobte estava oficiant les pregàries i caminant cap al cementeri. Allí un fort cop de vent se l’endugué per l’aire. Va caure molt a prop del pou i del poal. El va omplir i tornà a la casa on estaven esperant-lo els ancians. En veure’l entrar, la velleta li va dir:
– Continues sense saber contar un conte?
A sovint la imaginació és una gran font de recursos i tots tenim experiències que podem aprofitar per a narrar històries, intentar dibuixar un elefant, posar un clau en la paret, escurar i planxar, o practicar una llengua. No hem de tindre por a l’error, a l’equivocació, a la fantasia, a l’igual que fan els més menuts. Gaudim dels nous camins, vivències i amistats. El més fàcil és dir no sé, però és més valent intentar-ho. La pràctica fa mestres.

Foto: Els ullals del riu Verd al Ressalany de Benimodo- Rafa López Andrada.

Un país d’històries (LIII): Buda visita Torrent