Deconstrucció social: Joan Ribera, revolució urbanística a Vinaròs (17) Inaugurar és sinònim de propaganda política

RAMON PUIG

Rebatejada la plaça Tres Reis a nom del ministre de Foment, Rafael Benjumea, continuà la celebració a la plaça de l’ajuntament on els reberen el Sometent i la representació provincial de la Unión Patriótica. En processó es van dirigir a la plaça de la Mera on les germanes Sara i Maria Victòria Pérez Sanmillán pujaren a la tribuna per apadrinar les banderes del Sometent dels districtes de Llucena i Vinaròs.
Les padrines van asseure’s enmig de les dos banderes i acompanyades de sa mare, la filla dels ducs de Sueca, l’esposa de l’alcalde de Vinaròs, i la cort d’honor. Manuel Mingarro les lloà com “espejos de la bella mujer española, que ponen una nota de idealismo, espiritualidad y dulzura a las rudas empresas que los hombres persiguen”. La traca primer i la Marcha Real va apagar els aplaudiments, visques i crits, mentre el governador imposava les medalles a les padrines. Tot seguit, es imposaren la Cruz del Mérito Militar al veterà liberal Saturnino Lizondo que, emocionat, es va desfer en lloances a la figura del marquès de Tetuán, Juan O’Donell, i demanà un minut de silenci per l’estat de salut que li havia impedit ser present a Vinaròs en un dia tan senyalat. En el moment de la imposició, les dos bandes tocaren conjuntament la marxa militar 13 de Septiembre, escrita per la filla del condecorat, África Lizondo.
Tancà l’acte el governador amb un cant al Sometent i demanar la incorporació de la joventut vinarossenca. Acte seguit marxaren cap al raval del Socors on prengueren un vermut a l’Ateneu Mercantil, mentre els cambrers acabaven de condicionar el pati de butaques del Teatre com a menjador. Entraren a l’enorme portal de l’antic palau d’Hervés, camí del Teatre Ateneu amb l’amfiteatre a vesar de taules ornades amb flors variades, les llotges de garlandes, profusió de plantes, domassos al primer pis i l’escenari presidit per un enorme retrat del Rei envoltat de rams de flors. Els membres de la junta distribuïren els 250 comensals servits per sis cambrers de Tortosa i catorze de Vinaròs, amb cuina de la fonda d’Isaïes Torres.

Al primer pis hi havia la banda de la Vall d’Uixó, encarregada d’amenitzar el dinar. El repertori era de quatre peces, com si l’àpat fos un òpera en quatre actes. A l’hora dels entremesos i la paella es van tocar les parts instrumentals mes conegudes de la sarsuela La del soto del parral. Els llagostins i el pollastre, en un ambient distes i animat, s’acompanyaren amb un aire més accelerat de la sarsuela, Los de Aragón. Les postres arribaren a ritme de cornetí amb una polca americana, però en començar a servir-se el cafè i els havans, la música prengué un ritme més pausat amb el pasdoble de Salvador Giner L’entrà de la murta, per facilitar la conversa i els oradors preparessen l’ordre d’intervenció. Quan els cambrers repartien el xampany, la banda va iniciar els acords de La marxa Real amb els assistents plantats i en respectuós silenci.
El governador, amb estudiada parsimònia, obrí el xampany i el pet del tap va comportar la distensió general i una combinació de murmuris, noves explosions i l’estimulant borbolleig de l’espumós líquid a les copes omplí la sala fins que, de sobte, es féu el silenci amb el gest del pròcer local, Joan Ribera, fent el primer brindis. Més que un discurs va fer una crònica de les gestions que conduïren la unitat patriòtica local a agrupar totes les energies amb l’únic objectiu de materialitzar el que aleshores només era un somni. “Si antes vivía Vinaroz de esperanza, ahora vive de realidades que son el milagro de lo que pueden los Hombres de patriotismo acendrado que saben dirigir los pueblos. La ciudad ha renacido como ave Fénix de sus cenizas y de sus miserias con los esplendores de grandes sentimientos y de afanes gigantescos que ahogan todas las contradicciones y confunden a sus enemigos”.
Ribera posà noms i cognoms a cada pas que s’havia fet, cosa que forçà diverses interrupcions, amb aplaudiments als personatges que anava nomenant, alguns presents a la sala, i sobretot quan dedicà la cloenda al marquès de Benicarló, per tot el que havia fet i acabà demanant col·laboració a tots els presents per gestionar la proposta de concessió del títol “Grande de España”.
El cap provincial de la Unión Patriótica hagué d’esforçar-se per restablir la calma i va començar la dissertació amb el protocol·lari gest de declarar-se no mereixedor de tal honor. En canvi, es mostrà comprensiu i agraït de les paraules de Ribera, tot dient que no havia fet res més que acomplir amb el seu deure. “Agradeciendo en el alma las palabras que ha dicho referente a mí, no puedo admitirlas porque dejaría de tener algún mérito mi labor si aceptara por ella alguna recompensa, y mucho más esa que se propone que es el máximo galardón que se puede conceder a un español. Las energías que habéis de emplear para lograr eso, dedicadlas a pedir lo que necesitéis para vuestros respectivos pueblos”.
Els patriotes assistents el tallaren amb un contundent: “¡No, no, eso primero!”. Amb la mà aixecada per demanar silenci, va dedicar uns minuts a lloar les autoritats locals i poble en general i demanà al canonge de Tortosa de transmetre al bisbe el respecte incondicional del poble de Vinaròs i dels upetistes de la província de Castelló, com a expressió de la seua fe catòlica, apostòlica i romana. Acabà agraint a les comissions forasteres i en especial la de Borriana, “Ciudad predilecta del general Primo de Rivera, a la que llama ‘mi Borriana’ por lo que yo quiero que se me considere uno más de allí”.

La temperatura del local pujava a cada discurs, víctors i aplaudiments enardien els presents a fer ús de la paraula. El vicari general de Tortosa, Antoni Martínez, s’afegí a la festa amb patriòtics elogis a Espanya i a la bandera que el Dictador havia arrancat de la vergonya del passat. La resta de discursos incidiren en el moment dolç de Vinaròs i província i reiteraren les gràcies al règim que ho havia fet possible.
L’últim a intervenir fou el governador, figura política rellevant de la província en representació de l’Estat, tot i que en la pràctica era el cap de la U.P. la persona més propera al poder. Al governador ja no li quedava espai discursiu per polititzar l’acte i posà la nota folklòrica amb una cant a “la mujer de Vinaroz y a la de España”. En arribar a aquell punt, els organitzadors s’adonaren que la llum del dia anava minvant i, a corre-cuita, el regidor Francesc Puchol llegí un seguit de cartes i adhesions a l’acte que donà per conclòs i convidà tothom a abandonar la sala per clausurar el dia amb la inauguració oficial del passeig marítim, dedicat del Marqués de Benicarló.