Deconstrucció social: La ciutat contra el poble

RAMON PUIG

La massificació de les ciutats és antagònica a la vida saludable i a la naturalesa humana. Estudis al respecte asseguren que a partir de 4.000 habitants es desnaturalitzen les relacions comunitàries i, en nom de la regulació urbanística, s’imposen els PGU municipals amb l’objectiu de promocionar l’especulació compulsiva. Diuen, sense cap vergonya, que es tracta d’evitar el caos urbanístic, però a ningú se li escapa que trafiquen amb els habitants foragitant-los del centre cap als afores amb lloguers inflats, destrueixen les relacions del veïnatge tradicional per afavorir la centralització del comerç, els espais d’oci, serveis i gestió administrativa i econòmica. De la tradicional comunicació i el suport veïnal hem passat establir les relacions en base al consum i la disbauxa.

Desnonats del centre, aïllats en nous habitacles “moderns i saludables” i, envoltats de veïns que desconeixem, hem de conviure amb natros mateix (com a individus o famílies) amb les amputacions corresponents per l’aïllament social: obsessió amb la neteja domèstica i personal, abús de visualització de pantalles i reduir la comunicació personal a la fredor distant del whatsapp.

La societat de la industria, el comerç i l’especulació facilita el trasllat de les famílies a grans edificis i cohabitar amb gent desconeguda, lluny de la tradicional indústria familiar i la botiga de barriada on convivia la gent de sempre, realitat que facilitava les relacions humanes i la comunicació. Ara, la incomunicació presencial s’arrela a la medul·la de l’os i, fins i tot, la perspectiva d’establir relacions genera incomoditat. L’urbanisme modern ha destruït els lligams veïnals amb la proliferació de polígons industrials i comercials, zones d’oci, d’administració i dispersió d’habitatges que fa imprescindible l’ús del vehicle personal o del transport urbà. L’estocada final ha estat la televisió i els mòbils en consolidar la soledat en família i la comunicació virtual, a distància, asèptica, freda i compulsiva. No podem deixar fora les grans superfícies atapeïdes de vehicles vomitant consumidors que defugen la cuina familiar i tradicional, generadora de comunicació i afecte.

Les ciutats son un parany que fomenta despeses per serveis de transport, neteja i tota mena d’infraestructures que superen amb escreix les possibilitats econòmiques municipals que ho “resolen” amb increment d’impostos i promoció turística i urbana. Els ajuntaments —progressistes o conservadors— volten la roda del Hàmster i, arrossegats per la inèrcia, continuen desenvolupant el model especulador de l’expansionisme urbanístic per obtenir beneficis públics. Això se’n diu miopia política: assumir problemes nous per tapar els vells, cosa només possible en temps de vaques grasses.

Des d’aquesta manca de lògica ens trobem en que no hi ha temps per al repòs perquè els ciutadans hem d’estar sempre en acció per generar plusvàlua municipal i de tota mena: treballar, desplaçar-nos, consumir coses útils i inútils, de dia i de nit, amb el temps mínim per dormir. Vivim un món que ens empenta a somiar desitjos inabastables a través de “coses” materials que ens ofereixen sensacions virtuals.