Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries preparen el seu 30 aniversari

LA SIMPÀTICA PRODUCCIONS
Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries preparen el seu 30 aniversari. A partir
del dia 3 de desembre i durant tot el 2023 celebraran 30 anys de trajectòria en el
món de la música a Catalunya. Una trajectòria sense interrupcions, parèntesis ni
punts i a part i que es tradueix en més de 2000 concerts, 14 discos, 23
espectacles, el Premi Nacional de Cultura, el Premi Joan Amades, dos premis
ARC, un premi Altaveu i 12 premis Enderrock, aquests darrers tots atorgats per
votació popular.
Els músics ebrencs iniciaran la commemoració amb la tradicional gira de ‘Lo
Misteri de Nadal’, que es podrà veure a Barcelona (23 de desembre) Tortosa (25
de desembre), Reus (26 de desembre) i altres llocs com l’Aldea, Beseit o Parets
del Vallès. Cal recordar que el grup va fer el seu primer concert el 15 de
desembre de 1992 en una petita taverna de Tortosa (Bar la Finestra),
precisament amb un espectacle de nadales. Passats els nadals i durant tot el
2023 recorreran per tot el país amb dos propostes: ‘Es cantava i es canta / Gira
30 anys’ i ‘Ilercavònia’, la seua nova creació que recupera els orígens de l’antiga
regió de l’Ebre a través de cançons que han esdevingut himnes populars i han
forjat la seua identitat. ‘Ilercavònia’ es va estrenar al Kursaal de Manresa en la
recent edició de la Fira Mediterrània.
Aniversari en plena etapa creativa
Amb tot aquest programa i un nou disc en preparació, podem dir que l’aniversari
els agafa treballant i en plena creació, símptomes de què al vell Renault 4L (el
vehicle del seu imaginari) li queda encara molta gasolina. De fet, el grup ni tan
sols va interrompre la seua activitat durant el confinament del 2020, quan cada
dia van publicar una cançó en un document que ha quedat com una crònica
imprescindible de 55 dies històrics.
Els Quicos (coneguts popularment amb aquesta abreviació) van ser fundats per
Arturo Gaya i Xavi Borràs, En ben pocs mesos s’hi va incorporar Jordi Fusté.
Tots tres van crear els personatges de Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries
que donarien nom a la formació. L’any 1998 Quique Pedret va substituir a Xavi
Borràs en el paper de Lo Noi i successivament es van anar produint canvis.
Actualment el grup està format per Arturo Gaya, Quique Pedret, Jordi Fusté,
Josep Lanau, Kike Pellicer i Sergi Molina. Aquests 6 músics comparteixen
escenaris des de fa ja 20 anys, juntament amb Maria Elena Maureso, que és la
mànager del grup des dels seus inicis.
També, des de l’any 2012 i amb seu a Tortosa, està en ple funcionament el
Centre d’Interpretació de la Jota a les Terres de l’Ebre, impulsat a partir de la
recerca portada a terme pel grup, amb una Aula de Músiques de la Terra, una
exposició permanent i un fons documental escrit i sonor sobre la música popular
al sud de Catalunya.
La petjada dels Quicos
Només cal consultar hemeroteques per constatar el que ha significat l’arribada
de Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries en el panorama de la música en
català: “Música d’arrel, local però amb vocació universal, interpretada per un fals
cec i una divertida troupe de personatges que viuen a cavall entre la tradició i la
modernitat”; aquesta és la manera més comú en que s’ha descrit al grup a través
dels mitjans de comunicació, tot i que algunes cròniques han fet història com
“Quedaran com la banda que s’ha saltat amb més gràcia i originalitat totes les
normes a l’ús sobre la manera de recuperar la música popular catalana”.
S’ha dit també que “si no existissin, algú els hauria d’inventar; que són un grup
combatiu, dels pocs que aconsegueixen dir molt amb poques paraules, gràcia i
intel·ligència; que són una nova demostració que la millor manera d’arribar a la
universalitat és a través del localisme: la victòria de l’humor en front del poder i
de la dignitat enfront de la corrupció; que en un món ple de mentides creure que
els Quicos són reals és un exercici romàntic que encara podem practicar…”
Segurament, a banda del que s’ha escrit als mitjans, també en la memòria de la
història recent quedarà la dignificació i normalització de la jota, què amb la difusió
dels Quicos ha passat a ser reconeguda com a música d’interès nacional i
element patrimonial festiu de Catalunya. Transcendint l’aspecte estrictament
musical, en l’àmbit lingüístic, la difusió que el grup ha fet de la parla catalana
occidental ha estat decisiva en la recuperació de moltes de les seues formes i
expressions en les generacions més joves de les Terres de l’Ebre.
DISCOGRAFIA
Es cantava i es canta. Tram. Barcelona, 1994.
Si no fos. Tram. Barcelona, 1996.
Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries (llibre i CD). Columna Tresmall, 1998.
Mira bé el que et dic!. GMI Discmedi. Barcelona, 1999.
Vinguen quan vulguen!. Discmedi Blau. Barcelona, 2001.
Lo misteri de Nadal. Discmedi Blau. Barcelona, 2002.
No es pot viure!. Discmedi. Barcelona, 2004.
Oco!. Discmedi. Barcelona, 2008.
La batalla de la memòria. BSO. Discmedi. Barcelona, 2009.
La Taverna di Enrico. (llibre i CD). Cossetània/Discmedi. Valls-Barcelona, 2011.
La barraca. Quicos i Pep Gimeno Botifarra. Discmedi. Barcelona, 2011.
20 anys. Discmedi. Barcelona, 2013.
No tinc diners. Discmedi. Barcelona, 2017.
Viatge a Buda. Discmedi. Barcelona 2019.
PREMIS
Tortosí de l’any 1994 (Grup local de premsa i ràdio).
Premi de música del programa Al pas de la tarda (1995). RNE Catalunya.
Premi Cerverí 1997. ‘Fandango dels adeus’. Prudenci Bertrana – CCRTV.
Popular de l’any Terres de l’Ebre (1997). Divendres faves tendres, Canal 21 TV.
Tortosins 97. Premi per votació popular de La Veu del Baix Ebre.
Premi Enderrock 1998 al millor grup de l’any de folk / noves músiques.
Premi Altaveu 1999 a la millor trajectòria musical.
Menció Mercat de Música Viva de Vic (1999 i 2000) al millor grup de folk.
Premi Ajuntament de Roquetes 2000 per la trajectòria professional.
Premi Jaume I a la Franja. Fraga, desembre de 2000.
Premi Enderrock 2002 al millor disc de folk/noves músiques.
Premi Enderrock 2004 al millor artista de folk / noves músiques.
Premi Enderrock 2004 a la millor cançó de folk / noves músiques.
Premi Enderrock 2009 al millor artista de folk / noves músiques.
Premi Enderrock 2009 al millor disc de folk / noves músiques (Oco!).
Premi Enderrock 2009 a la millor cançó de folk / noves músiques («Oco!»).
Premi Enderrock 2012 al millor artista de folk / noves músiques (La barraca).
Premi Enderrock 2012 al millor disc de folk / noves músiques (La barraca).
Premi Enderrock 2012 a la millor cançó de folk / noves músiques.
Premi Joan Amades 2013. Trajectòria artística i recuperació de la cultura popular.
Premi Enderrock 2014 a la millor cançó de folk / noves músiques.
Premi Cultura 2014 a la millor projecció del territori. Ajuntament de Deltebre.
Premi Nacional de Cultura 2015. Govern de la Generalitat de Catalunya.
Premi Enderrock 2017 a la milor cançó de folk 2017/noves músiques.
EL QUE N’HA DIT LA PREMSA
«Han de quedar com la banda que s’ha saltat amb més gràcia i originalitat totes
les normes a l’ús sobre la manera de recuperar la música popular catalana.»
Lucia Flores. Avui (Barcelona)
«Si Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries no existissin, algú els hauria
d’inventar. Malgrat els seus anys de trajectòria, els seus concerts continuen
divertint, emocionant i fent pensar a parts iguals, una feina gens fàcil. Jugant amb
la seva esmolada ironia, Arturo Gaya (Quico el Célio) i Quique Pedret (lo Noi) no
cauen mai en el discurs fàcil, ni en l’humor gruixut, perquè rere la seva paròdia
hi ha un profund contingut social i polític. Quico el Célio és un grup combatiu,
però no dels que s’encallen en la literalitat, sinó dels pocs que aconsegueixen dir
molt amb poques paraules, gràcia i intel·ligència.» B. Duño i X. Cervantes. Ara
(Barcelona)
«Gràcies per haver posat una espurna d’alegria enmig del clam amarg d’unes
terres tants cops desencisades.» Gerard Vergés, La Veu de l’Ebre (Tortosa)
«Jotes de combat recordaron que denunciar injusticias sin estar, o parecer, muy
enfadado es posible, y que por la vía del júbilo compartido, los mensajes
revolucionarios quizá sean más invencibles. […] Cantos amables, de ritmo
envolvente. […] Son los duraderos, transformables, poderes de la jota.» Jordi
Bianciotto, El Periódico (22/01/2016)
«Esta banda tortosina no sólo ha crecido en años; también lo ha hecho al adoptar
una concepción del arte y de la vida más seria, madura y comprometida, sin
perder su decidida apuesta por sus queridas Tierras del Ebro, con su historia, su
gente y su cultura.» Ferran Riera, Diariofolk (Madrid)
«La revuelta social contra el trasvase del Ebro ha avanzado a ritmo de jota. Es
la victoria de la gente humilde, la tierra y el agua. Del humor frente al poder. De
la dignidad frente a la corrupción.» El Periódico de Catalunya (Barcelona)
«En un món fet ple de mentides creure que Quico el Célio, el Noi, el Mut de
Ferreries són reals és un exercici romàntic que encara podem practicar.» Jordi
Palmer, Avui (Barcelona)
«Auténticas bocanadas de aire fresco para la escena de la música tradicional,
llenas de ironíaa, frescura y, como no, música folk.» Guía del Ocio (Barcelona)
«Han sabido reunir el humor con una cierta crítica social y transmitirlo todo a
través de una música que le debe mucho a la tradición, pero sin caer nunca en
el tópico del folclorismo.» El País (Barcelona)
«Sense pressa i amb saviesa popular, van caient cançons amb gust de terra en
una vetllada plena de ­bonhomia. Humor, candor… en diria Josep Pla, de l’art
d’aquest divertit quartet que ensenya a viure millor.» El Punt (Girona)
«Un falso ciego, arropado por un excelente grupo musical, que conquistó sin
paliativos al público.» Última Hora (Mallorca)
«Un espectacle total: creativitat, comunicació, qualitat musical, tradició… Una
glopada d’aire fresc.» La Comarca (Matarranya)
«Com a bons tres mosqueters, en són quatre. Impressionants les veus, la
senzilla instrumentació, i la visió del riu, de la gent…» Nou Diari (Tarragona)
«Uno de los repuntes más personales del panorama de la música de raíces: un
respeto enorme por la fuente y un vacile en la parte escénica a cuyo encanto es
difícil sustraerse.» Guitarra Total (Barcelona)
«Una nova demostració que la millor manera d’arribar a la universalitat és a
través del localisme.» Enderrock (Barcelona)
«Una propuesta insólita en el panorama musical catalán.» La Vanguardia
(Barcelona)
«Escampen amb humilitat un discurs que esdevé un petit tractat de com aprendre
a viure millor, amb pau amb un mateix i amb la terra on un es desperta cada
matí.» Caramella. Revista de Música i Cultura