Deconstrucció social: Terrorisme estatal

RAMON PUIG 
Amb aquest títol és lògic que tothom passe full i mire cap a altra banda. L’aparell estatal tolera aquesta mena d’articles conscient que desprès d’haver modelat la societat i controlat el pensament, aquests discursos “radicals” estan dirigits a no ningú. Jo també ho sé, però a la meua edat ja no perdo el temps sent “políticament correcte” i només m’interessa dir les coses pel seu nom.
A l’octubre de 1976, Adolfo Suárez s’encarregà d’organitzar la transició al parlamentarisme amb la intenció d’integrar l’esquerra sense importunar excessivament la ultradreta franquista. Dos agents acudiren a l’hotel Meliá de Madrid, entraren a l’habitació 4 i deixaren les pistoles sobre la taula. A Andrés Cassinello i José Fraura —director i cap d’informació del Seced— els esperaven dos joveníssims Felipe González i Alfonso Guerra (el de “nos hemos cepillado el estatuto de Cataluña”).
Allí acabaren de polir els detalls de la resurrecció del “modern” PSOE i, amb un cotxe de la secreta, creuaren la frontera per conquerir el poder del partit al congres de Suresnes i preparar l’operació de recolzament polític, econòmic i mediàtic que els portaria a la Moncloa. El felipisme era la “nova esquerra” amb que el règim postfranquista esmicolaria la fèrria, disciplinada i sòlida estructura d’un PCE que havia estat punta de llança a les trinxeres durant la clandestinitat. En paraules de Manuel Fernández —un dels generals més implicats en la transició— “Todo estuvo diseñado por la Secretaria de Estado y la CIA”.
Al 1978, Adolfo Suárez rebé del CESIT un informe que proposava la formació d’un grup d’acció encarregat d’eliminar la cúpula d’ETA. A la negativa de Suárez, el centre d’intel·ligència mantingué la proposta que va tenir total acollida amb el govern de Felipe González. “Acciones en Francia” era el document que justificava la constitució dels GAL (Grupos Antiterroristas de Liberación) encarregats de fer la guerra bruta de l’Estat amb la col·laboració del Ministeri de l’Interior.
Els assassinats que més transcendència van tenir foren els de J. Antonio Lasa i J. Ignacio Zabala, segrestats a Baiona per la guàrdia civil i conduits al palau de la Cumbre (residència dels ministres de visita a la ciutat) de San Sebastian on foren torturats de tal manera que, irreconeixibles, el coronel Galindo —autoritzat pel governador civil de Guipúscoa, Julien Elorriaga— n’ordenà la desaparició. Els portaren a Busot (Alacant) on els llançaren a una fosa i desprès de rematar-los els cobriren de calç viva.
Molt menys conegut fou l’atemptat a l’Hotel Monbar de Baiona el 25 de setembre de 1985, quan mercenaris armats entraren al local i assassinaren quatre membres d’ETA i feriren un cinquè. Dos dels assaltants foren detinguts i confessaren haver estat reclutats per agents secrets d’Espanya i identificaren al sots comissari de la policia de Bilbao, José Amedo, que fou condemnat a 105 anys de presó.
Les accions del GAL comportaren l’assassinat d’almenys 27 persones de les quals 11 eren innocents. Segrestos que acabaren en assassinats amb l’excepció del comerciant Segundo Marey, comerciant francès confós amb un membre d’ETA. El cas va obligar a intervenir la policia francesa que feu sortir a la llum el terrorisme d’estat espanyol que portà a als tribunals destacats personatges del PSOE. José Barrionuevo, ministre d’Interior, Rafael Vera, secretari d’Estat, Julián Sancristobal, governador de Biscaia, Ricardo Garcia Damborenea, secretari general del PSOE a Biscaia i el general de la guardià civil, Enrique Rodríguez Galindo.
Barrionevo i Vera foren condemnats a 10 anys, però només passaren cinc mesos en ser indultats pel president Mister X (l’intocable). Tanmateix, l’escàndol del terrorisme estatal fou determinant en la derrota electoral del PSOE a les eleccions de 1993.