FEMME FORÇA VINARÒS
Quantes vegades al llarg de la meua trajectòria professional m’hauran fet aquesta pregunta? En moltes ocasions ho han considerat una broma, de molt mal gust per cert, en altres ocasions ho preguntaven seriosament.
No recorde la primera vegada que em vaig sentir intimidada per un home en el meu treball, han sigut tantes… El que sí que recorde és la sensació que et sobrevé quan estàs tancada en una sala amb un desconegut que està sobrepassant els límits i no hi ha ningú que ho veja o que ho escolte… És una barreja entre por i vergonya, que es transforma en ràbia i fàstic… Però sempre persisteix la por, no sols a l’home que sobrepassa els límits, sinó a què la meua reacció puga tindre conseqüències negatives en les meues pràctiques universitàries o en el meu treball.
A vegades els caps, majoritàriament els homes, per descomptat ho justifiquen dient que no és per a tant o que el client sempre té la raó. Sobrepassar-se, intimidar, assetjar o abusar… Ha de ser consentit en aquesta societat simplement per satisfer a un client?
I torna aquest sentiment de ràbia… Algunes vegades, en entrar a la sala he trobat pacients completament nus, quan sempre s’especifica que no han de llevar-se la roba interior. Altres vegades, cal tolerar típiques frases masclistes com: “El teu xic estarà encantat amb les teues mans”, “Com tot ho faces igual de bé..” I els límits també se sobrepassen fora del meu treball. En el meu temps lliure he hagut de suportar missatges en les meues xarxes socials de pacients fent-me preguntes personals. I és una cosa que no comentes freqüentment, la guardes per a tu, i et sents malament. No és suficient, per tant, patir-ho, a més ho fas en silenci.
Actualment 7 de cada 10 fisioterapeutes són assetjades durant la pràctica del seu treball. En 2018, una companya valenta, va iniciar el moviment #meetoofisio, i va ser quan vaig entendre la gravetat del problema. És molt significativa la quantitat de companyes que han patit i continuen patint aquestes situacions. Saber açò em va fer sentir més ràbia encara, però també em va fer sentir reconfortada, i les meues ganes de cridar i comptar les meues experiències augmentaren.
Fomentem l’educació i el respecte cap a les dones, dignifiquem la nostra professió i ja n’hi ha prou de callar. “Posa’t la roba i fuig d’ací. El meu final feliç serà no tornar a veure’t”