Vinaròs News

Històries d'avui en dia

Un pregó de Setmana Santa començat per “La vida és bella” Un pregó de Setmana Santa començat per “La vida és bella”
Pregó de Setmana Santa  Vinaròs, 12 – 4 – 2019 VÍCTOR CARDONA         “La vida és bella” és una pel·lícula del 1997 que encara avui... Un pregó de Setmana Santa començat per “La vida és bella”

Pregó de Setmana Santa  Vinaròs, 12 – 4 – 2019

VÍCTOR CARDONA

        “La vida és bella” és una pel·lícula del 1997 que encara avui impacta. No cal contar el seu argument perquè suposo que tots el coneixem però, en iniciar aquest Pregó de Setmana Santa, us volia fer adonar de la similitud que trobem entre ella i el fet cristià.

        Recordeu com acaba? Quan estan a punt d’alliberar el camp de concentració d’Auschwitz, el protagonista –Robert Benigni- és pres per un soldat mentre el seu fill, amagat, veu l’escena creient que és part del joc que, segons li ha fet creure el seu pare, fa temps estan realitzant en aquell lloc tant estrany als seus ulls. El pare és portat pel soldat darrera unes parets i només se senten els tirs de la metralladora, sortint sol el soldat en seguida…

        Tot queda en silenci. El nen surt del seu amagatall i mira fins que apareix un tanc –el trofeu de la victòria que el seu pare li havia anunciat per als qui guanyarien el joc-. Quan des de dalt del tanc veu a la seva mare, la crida per trobar-se amb ella i explicar-li: “hem guanyat!”. Així acaba el film.

        Al pare li han pres la llibertat física, la salut, la dona, la vida… però no el cor, ni la llibertat de fer feliç el seu fill. Us adoneu que això és el que fa Jesús i és el que celebrem durant la Setmana Santa?

          Sí, Déu ens ho dóna tot: el seu Fill, la seva Vida… per amor. Res li prenem, com recorda sant Joan en el seu Evangeli: ens ho dóna. Perquè també nosaltres puguem, ajudats per Ell, donar i no perdre mai l’amor, ni la llibertat interior. 

          Des d’aquesta perspectiva, sentint de cor que m’heu fet el regal de poder dirigir-vos aquest any el pregó de la Setmana Santa, vull saludar cordialment a mossèn Emilio i mossèn Cristobal, i agrair a la Junta de Confraries la seva amabilitat per invitar-me a fer aquest pregó. I com no!, agrair a tots els qui feu possible que la celebració de la Setmana Santa en Vinaròs sigui, seguint els ensenyaments del Papa Francesc sobre la pietat popular: una mostra de fe, un moment intens d’Evangelització i una ocasió de renovació del nostre esperit de fraternitat i solidaritat.

          La Setmana Santa de Vinaròs, que vaig poder viure d’una forma particular l’any 2003 i 2004, ve emmarcada i preparada per alguns actes que li donen el to específic que li correspon. El viacrucis cada divendres a les parròquies, la processó amb el Crist dels Mariners pel barri del Carme i la lectura de les Set Paraules a la vora de la mar… i per marcar l’inici oficial aquest acte de Pregó de la Setmana Santa com a pòrtic d’uns dies intensos de pietat, de fe, de devoció i també de molt esforç i treball per viure amb solemnitat, sinceritat i religiositat sincera els dies centrals dels cristians en els que commemorem la passió, mort i Resurrecció de Nostre Senyor Jesucrist.

Vinaròs expressa el seu amor i devoció a Crist, el gran regal del Pare, reconeix el servei que ens presta Jesús i la seva exigència d’estimar i de no deixar-nos prendre mai aquesta llibertat -la única vertadera- en aquests passos solemnes, majestuosos, que pietosament són exposats divendres sant en la plaça de l’església arxiprestal i que processionen dijous i divendres sant. La Oración en el huerto, Sant Pere, la Flagelació, l’Ecce Homo, el Cautivo, la Mercè, la Santa Faç, el Nazareno, la Dolorosa, el Crist de la Pau, el Crist dels Mariners, el Descendiment, la Virgen de las Angustias, el Cristo de la família Juan…..

          I com oblidar la processó de la burreta el Diumenge de Rams? El viacrucis a l’Ermita o el viacrucis pel port amb el Crist dels Mariners? O la culminació de les processons amb la de l’Encuentro a la plaça de sant Valent?

          Sí, tradició i fe, amor i devoció s’uneixen per impulsar una setmana plena d’actes que volen ser una invitació a entrar i deixar-se portar pels misteris de la passió, mort i Resurrecció de Jesús que aquests dies celebrem més intensament. Una invitació a créixer en la Fe i en la capacitat d’estimar, com Jesús. Per no perdre mai el cor, ni la llibertat que només arriba a la plenitud quan es fa do i regal per fer feliços els demés. Així ho va fer Jesús i això va fer tant entranyable la pel·lícula “la vida és bella” que sant Joan Pau II va voler vore personalment al Vaticà acompanyat pel director i protagonista principal.

          Les paraules d’aquest pregó volen ser especialment una invitació a viure amb profunditat el Tríduum Pasqual. Les celebracions extraordinàries de Dijous Sant, Divendres Sant i la Vetlla Pasqual.

          El Dijous sant renovem la última Cena de Jesús. Entrem amb els apòstols en el cenacle curosament preparat i ens disposem a rebre els darrers dons d’Aquell que ens estima, a escoltar les seves últimes confidències, a contemplar els seus darrers gestos, a omplir els nostres ulls i els nostres cors de la seva presència enmig nostre.

          I en aquest ambient ens preguntem: quines són les preocupacions del nostre cor?

          I hem de reconèixer que la nostra tendència natural ens porta a ocupar-nos de nosaltres mateixos, del que fem, del que volem, de les nostres virtuts o pecats, del que oferim i del que no tenim.

          En canvi el Senyor, Dijous Sant, ens ensenya -d’una manera especial- que per amor es fa servent, vessa la seva sang, dóna la seva vida, pren sobre ell totes les nostres sofrences i els nostres pecats. Pel gran amor que ens té es fa el nostre aliment en l’Eucaristia, fent-se una sola cosa amb nosaltres.

          Mentre, nosaltres correm detràs de futilitats, d’il·lusions. Pensem que és més important donar-li coses, fer-li obsequis, que no deixar-nos estimar per Ell, deixar-nos purificar per Ell, acceptar que el Senyor ens perdone, deixar que Jesús faci bella, bonica, la nostra ànima.

          Sí. Demanem a Jesús que en aquest gran dia ens deixa el resum més important de la seva missió: l’amor, el servei, l’Eucaristia, el Sacerdoci ministerial, el perdó… demanem-li que ens face el do de dirigir la nostra atenció cap a ell i no cap a nosaltres mateixos. Només mirant a Jesús i deixant-nos omplir del seu amor podrem renovar la nostra vida i amb ella, el nostre món.

        Simon Estes, un reconegut baríton-baix estatunidenc de color negre, comentava a un diari que és net d’esclaus, que els seus iaios havien estat venuts per 500 dòlars!

        Davant aquestes afirmacions el periodista li preguntava per si havia estat discriminat. Va dir que sí i va posar alguns exemples molt concrets. Però mantenia el que li deia la seva mare: “si l’amargor se t’aconsegueix instal·lar al cor, et posaràs malalt”.

        Contava que van portar a urgències el seu pare amb un fortíssim dolor d’abdomen. El metge va dir que era cosa de cor. Ell va preguntar si el visitaria un cardiòleg i el doctor va contestar indignadament que ja era major i ja estava per a morir. Al dia següent moria. L’autòpsia va revelar que va ser per una peritonitis. La seva mare li va dir: “no odiïs aquest metge, resa per ell”. Diu que això li va costar moltíssim però la va obeir: va acudir a Jesús Eucaristia -va dirigir la seva mirada cap a Ell i es va deixar omplir del seu amor- i això, el va salvar.

        Divendres Sant és el dia en el que no es celebra l’Eucaristia. Es contempla amb silenci i fe Crist crucificat. Com diu el profeta: “Miraran aquell que van travessar”.

        Però com recorda un teòleg: “Tot en Jesús és paraula. També el seu silenci davant els tribunals humans. El seu no dir res quan li peguen i és convertit en objecte d’escarni. Però sobretot la seva mort després del fort crit, l’inarticulat, al que segueix el mutisme del gèlid cadàver; cap paraula de Déu és més eloqüent que aquest moment suprem de l’home mortal, doncs si no tinguérem aquesta paraula, aquesta auto expressió del propi Déu, no sabríem que, enmig de tota tenebra, “Déu és amor”, una frase que cap altra religió del món ha gosat formular”.

        A Jesús el maten per ser testimoni de la veritat de l’amor de Déu que desborda tots els egoismes i denuncia totes les injustícies. Perquè en la passió i mort de Jesús queda al descobert la veritat profunda del nostre món i de la nostra vida. La ceguesa i obstinació de la gent, la indiferència i covardia de les autoritats polítiques, la ignorància i apassionament del poble, el desconcert i infidelitat dels amics de Jesús. No deu passar alguna cosa semblant al nostres dies?

        Maria i Joan i unes poques dones mantenen la Fe. Maria i Joan i les dones són el símbol de la perennitat de l’Església. Jesús, aixecat en la Creu, és el Fill de Déu morint per ser fidel a la veritat del Pare i a la seva vocació de Salvador, de germà major de la humanitat. Darrera la mort de Jesús està el misteri d’un Déu que el deixa morir per portar fins a l’extrem el seu amor per nosaltres, per aquests fills cecs i rebels que rebutgen la missió i el testimoni del Fill únic i estimat.

        Jesús mort, penjat de la creu, és la millor, la única imatge vàlida del Déu veritable.

        Però la mort no té la última paraula, i menys la definitiva. La paraula última i definitiva és la vida, l’amor que ha vençut la mort. I això és el que celebrem la Solemne Vigília Pasqual i el Diumenge de Pasqua: la Resurrecció de Jesús. La pedra clau i definitiva de la nostra Fe.

        El dia de Pasqua se’ns invita a reviure l’aventura transformadora de les dones que s’apropen al sepulcre, i a compartir els seus sentiments.

        Perquè com comenta el Papa Benet XVI: “L’Església, en la seva estructura jurídica, està fundada sobre Pere i els Onze, però en la forma concreta de la vida eclesial són sempre novament les dones les qui obren la porta al Senyor, l’acompanyen fins davall de la creu i el poden així trobar també com a Ressuscitat”.

        Elles, mentre caminaven portant els perfums per al cos de Jesús, Maria Magdalena i les companyes, certament tenien el cor ple de tristesa i no es feien il·lusions sobre la utilitat del seu gest: perfumar un cadàver no té cap utilitat per al difunt, només val per expressar l’afecte, un afecte completament impotent i per això ple d’aflicció.

        Quan arriben a la tomba es troben la pedra que la tancava, apartada. És una nova desil·lusió, una amarga desil·lusió.

        Però no tenen temps de lamentar-se. Dos homes misteriosos amb vestits fulgurants parlen amb elles i els anuncien la Resurrecció: “Per què busqueu entre els morts el qui està viu? No és aquí, ha Ressuscitat!”

        Les dones són les primeres que reben l’anunci de la Resurrecció de Jesús, un anunci que des d’aquell moment no ha deixat de ressonar en el món i de canviar la tristesa en alegria, l’abatiment en confiança, la mort -el pecat- en novetat de vida.

          Handel, uns dels millors músics de la història, va sofrir un ictus. En visitar-lo el metge va comentar que segurament ho superaria, però la capacitat d’escriure música, ja se li havia acabat.

Així va ser. Handel es va recuperar però ja no li venia a la ment ni una sola melodia. Com no componia, no podia pagar els deutes i cada dia tenia més gent a casa demanant-li el que els devia. Això el va portar a una situació depressiva: cada dia s’amagava al bosc i no tornava fins ben entrada la nit.

Una nit d’aquelles es va trobar un paquet amb una carta. Era d’un poeta amb el que havia compost algun oratori. En la carta li deia: “ací hi han uns versos inspirats en la Bíblia que esperen la música del mestre per arribar a la immortalitat”. A Handel allò li va sonar a burla i llançant amb ràbia la carta la va xafar repetidament, marxant enfadat al llit. Però no podia dormir. El cuc de llegir els versos el rossegava, però la seva sequedat musical, el frenava. Fins que es va aixecar i es va posar a llegir.

“Consoleu, consoleu el meu poble diu el vostre Déu. Parleu al cor de Jerusalem…”. I tal com anava llegint, la música tornava a néixer en ell. S’adonava que allò li ho estava dient Déu a ell! És el relat de la vinguda del Messies, Crist. De la seva passió i mort. I de la seva Resurrecció.

Va ser un sotrac tant fort que va començar a escriure immediatament, sense descansar. De tal manera, que només en 23 dies va acabar aquella obra que va titular: el Messies!

Qui no la coneix encara avui dia, prop de tres-cents anys després? Qui no ha sentit, fins i tot tararejat el famosíssim “Al·leluia”? Qui no es sent encoratjat per aquesta música quan es posa a escoltar-la?

Zweig, un escriptor jueu que conta la anècdota, diu: “la mort de Crist va possibilitar la seva Resurrecció. I la mort i Resurrecció del Natzarè van portar la resurrecció musical de Handel fent-li crear una de les obres més belles de la història”.

I no només això. Handel va renovar la seva vida. Mai va cobrar un cèntim per dret d’autor (diríem avui) per aquesta obra. Tot ho va donar per als hospitals i per a les presons. Deia “jo estava pres i el Senyor per mitjà d’aquesta obra me va alliberar. Estava mort, i amb Ell m’ha ressuscitat”.

Sí, Déu per mitjà de la seva Paraula i dels Sagraments, per Crist i amb la força de l’Esperit, dóna sentit a les nostres vides, il·lusió per als nostres treballs; trencant en nosaltres el mal, el pecat, tot el que ens separa de Déu i dels germans.

Us atreviu a escoltar la Paraula de Déu, a deixar-vos renovar en els Sagraments d’aquest Tríduum Pasqual, per tenir vida abundant i transformar el nostre món?

El començament de la Setmana Santa, en vídeos

El començament de la Setmana Santa, en fotos

Comparteix
Avatar

Vinaròs News

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies