La quadra: La doctrina

XAVIER POBLET

Em trobo amb un article a un diari digital, i tot i que és de contrastada solvència, no el faig veritable fins que no ho comparo amb altres mitjans. Amb aquells que es fan ressò, conscient de que hi haurà molts que, marcats per la seva ideologia, l’obviaran als seus lector. Diu així: “Una professora de Vinaròs a la seva alumna: Catalunya mai ha estat un país, ni ho serà”.

Anem doncs per parts. La professora en qüestió sembla que té la missió d’impartir l’assignatura de plàstica a uns quants cursos de la ESO. La definició de “plàstica” al diccionari parla de “art o tècnica que consisteix en crear o modelar donant forma a una matèria tova, com el fang o el guix”.

Sembla que la professora ha confós de manera escandalosa el que havia de modelar, substituint els objectes pels nois i les noies que estaven al seu càrrec. Per suposat que el professorat pot parlar de tot amb l’alumnat, sempre que això no afecti al rendiment de la docència, que és del que veritablement es tracta. Però en fer-ho cal tenir molta cura del que es transmet. En aquest cas queda patent que ha hagut un enorme grau d’intencionalitat d’adoctrinament.

Quan fa unes hores que tant la fiscalia com l’advocacia de l’estat, han presentat els escrits de l’acusació al Tribunal Suprem, la professora ja té clar que “hi va haver violència”, és a dir, es converteix en la jutge d’una situació que per controvertida, es posada en quarantena per tota una colla de juristes, inclosos catedràtics de dret penal i constitucional. Parla seguidament de la “crema de cotxes”. Per molt que he rebuscat entre les notícies no he trobat cap incident d’aquestes característiques relacionades amb el procés. Amb un tremendisme inversemblant parla de “moltes famílies que no es parlen” i servidor no en coneix cap, a excepció de casos puntuals, en els quals la problemàtica política ha estat la punta de l’iceberg d’altres conflictes més antics, i que poc havien de veure amb el tema. Una alumna amb un gran criteri, del qual la mestra hauria d’aprendre, li esbotza “-Però això són ximpleries. Si fos per altres coses…”

Continua doncs la professora, el relat de la por, adobat novament per l’argument de la violència, afirmant categòricament que “a Catalunya molta gent (catalans, remarca) ha hagut de marxar a viure fora de Catalunya per culpa del procés”. L’alumna novament, dona una lliçó de cordura i li parla de que “és pot viure amb tothom”. L’apocalíptica visió de l’educadora ja passa a tenir tints dramàtics, i parla de “bulling”, acomiadaments laborals… Fins posar els peus (tots dos i fins els genolls) en el  fangar, quan diu que “si els deixes, pot arribar, en el moment, que agafin un arma”. Déu meu.

L’alumna doncs, parla de banderes. Entén des de la trivialitat més lògica que les banderes defensen allò que hom estima, i posa l’exemple de Madrid, on està ple d’ensenyes espanyoles. La professora atalla ràpid: -“Catalunya mai ha estat un estat independent ni ho serà”. I aleshores tremolen les parets de totes les facultats d’història arreu, per un concepte tant limitadament actual i territorial,  i tant poc intel·lectual del concepte de la independència. I per suposat poc globalitzat. Si superem el melic de casa nostra, l’any 1900 havien quaranta i escaig estats al món. Avui la xifra s’acosta als 200, parlant solament d’aquells que estan plenament consolidats i reconeguts. Acabarà la professora amb una disfunció territorial de traca i mocador, quan diu que “el comtat era el de Barcelona, no el de Catalunya”. Home certament les fronteres a l’edat mitjana variaven sovint de la migdiada a l’hora de sopar. Però aquest comtat tant pervers, en alguns temps d’esplendor, (no parlo de les conquestes en temps de l’annexió a Aragó, molt posterior) comptava amb una geografia que anava de Narbona a Tarragona (de nord a sud) i de la Ribagorça a la Costa Brava amb l’entrada al comtat de Vic i Girona a principis del segle X.

Probablement en aquest contenciós en el que la nostra societat navega hi ha errades per tots dos cantons. I cal fer un esforç d’empatia envers aquells que pensen diferents. Servidor denunciaria el mateix fet si anés en sentit contrari. Al juny de 2018 el jutge va arxivar les denúncies presentades contra vuit professors de La Seu d’Urgell, acusats d’inculcar ideologia política. Jo no desitjo que aquesta professora hagi de passar pel mal tràngol de declarar a un jutjat. Però sí em sembla perfecte que Vicent Marzà i la seva conselleria d’educació posi negre sobre blanc, a fi d’evitar que aquestes situacions s’iterin. Crec que als educands cal formar-los, però en el que més cal ensenyar és a tenir criteri propi i a arribar a assolir-lo aprenent a pensar per un mateix. No puc evitar recordar aquella gran pel·lícula dirigida per Peter Weir i protagonitzada entre altres per Robin Williams “El club de los poetas muertos” quan el professor Keating explica al sorprès alumnat que: “-Me he subido a mi mesa para recordar que hay que mirar las cosas de un modo diferente. El mundo se ve distinto desde aquí arriba”. Mark Van Doren, premi pulitzer de poesia l’any 1940 deia que”-L’art d’ensenyar és l’art d’assistir al descobriment”. No sembla que la professora d’aquest magnífic i imprescindible institut de Vinaròs (en aquest cas puntual) hagi seguit les directrius de tants i tants dels seus predecessors.

Pla quita relevancia al discurso antiindependentista de una profesora pero lo considera inadecuado