JOSEP MIQUEL BAUSSET
L’incendi de Notre Dame de París, el dilluns sant, m’ha recordat Sant Francesc d’Assís en un episodi que té un cert paral·lelisme amb aquesta catedral, ara cremada i que França s’ha proposat restaurar.
Va ser l’hivern de 1205, segurament entre el novembre i el desembre, quan un dia Sant Francesc eixí a caminar i entrà a l’església de Sant Damià, que es trobava als afores d’Assís i que estava mig destruïda. Mentre Francesc resava davant el crucifix, va tindre una visió del Crist crucificat, on sentí que Jesús li deia: “Francesc, repara la meua Església. ¿No veus que s’enfonsa?”. El Senyor es referia a l’Església com a comunitat dels seguidors de Jesús, però Sant Francesc va entendre que es referia a l’església de Sant Damià. Per això el sant d’Assís va anar a la botiga de roba de son pare i vengué les teles, perquè amb els diners es poguera reparar aquell temple. Però el rector de Sant Damià no acceptà els diners que li va oferir Francesc, pensant-se que era una broma d’aquell jove joglar i també per por a la reacció dels pares del Pobrissó d’Assís. Per això Sant Francesc decidí quedar-se a l’església per restaurar-la ell mateix i alhora ajudar els pobres.
Hi ha la pel·lícula de Franco Zefirelli, “Hermano sol, Hermana luna”, que mostra d’una manera bellíssima aquest episodi de la vida de Francesc, mentre reparava l’església de Sant Damià.
De la mateixa manera que va caure l’església de Sant Damià, també huit segles després, el dilluns sant, va caure l’agulla i part del sostre de la catedral de Notre Dame. Afortunadament no hi hagué cap desgràcia personal, cosa que hauria pogut passar.
Reparar la catedral de Notre Dame ha de ser un signe visible que ens moga també a reparar l’Església de Crist. L’autèntica Església, formada o construïda per pedres vives, és a dir, pels cristians.
Com ha dit el teòleg Leonardo Boff, Sant Francesc “va començar un moviment de renovació de l’Esglesia, vivint amb els leprosos i predicant en la llengua del poble i no en llatí”. També el papa Francesc, diu Boff, elegí aquest nom “perquè se n’adonà que l’Església està en runes per la desmoralització, degut als escàndols que han afectat la moral i la credibilitat”.
Per això, continua Boff, “Francesc no és un nom sinó un projecte de l’Església”, que ha de ser “pobra, senzilla, evangèlica, allunyada dels palaus i del poder” i on el papa la presideix i la serveix en la caritat.
Si l’a catedral de Notre Dame ha de ser restaurada, encara és més urgent restaurar l’Església, que és la comunitat dels seguidors de Jesús. I aquesta tasca de reparar l’Església és missió de tots els cristians, bisbes, preveres, religioses i laics, amb el guiatge valent i audaç del papa Francesc. Hem de reparar l’Església perquè siga com Jesús la va pensar: un signe de misericòrdia i d’esperança per al nostre món. Una Església al centre de la qual hi ha d’haver Jesús, no els dogmes, ni el Codi de Dret Canònic, ni la Tradició. Una Església que siga capaç d’escoltar amb humilitat abans de parlar, d’acollir sense condemnar, de perdonar sense jutjar. Una Església que porte un missatge de pau i de reconciliació a tots els hòmens i les dones. Una Església missionera i samaritana, que cure les ferides que tots portem al cor i que mostre el rostre misericordiós de Déu. Una Església servidora dels pobres, amb diàleg amb la cultura i amb el món modern, oberta a l’ecumenisme i font d’alegria i de comunió. Una Església que siga llar de perdó, on cap persona no siga exclosa, on tots siguen ben acollits, amb afecte i sol·licitud fraterna, per així formar la família dels fills de Déu. Una Església allunyada de sospites, de condemnes, de malfiances. Una Església que confia i segueix el seu Mestre, Jesús, el Senyor.
Eixe és el repte que hui tenim els cristians, per tal de reconstruir una Església més creïble i més fidel a l’Evangeli, per així anunciar al nostre món la Bona Nova del Regne.