Deconstrucció social: Una tardor calenta

RAMON PUIG

L’arribada de Pedro Sánchez ha creat una realitat política insòlita que aparenta estabilitat i canvis radicals amb l’anterior legislatura quan mai la governabilitat ha penjat d’un fil tan prim com ara. El poti-poti de partits que van votar-lo contra Rajoy ara es troben que el PSOE és i no és el PP. Treure la mòmia del Valle de los Caidos no fa llagues als peus del PP i Cs però no dubta aliar-se amb ells per tombar la formació d’una comissió disposada a ratificar el que ja està demostrat: la corrupció sistèmica del rei emèrit. Deus ser que Sánchez considera que el patrimoni de l’Estat és patrimoni del cap d’Estat?

La monarquia no està en qüestió perquè s’ha convertit en una bala a la recambra dels poders fàctics per eliminar-la quan considere necessari apagar el creixent foc republicà. És cert que encara hi ha un fort sentiment monàrquic lligat a l’espanyolisme més visceral i la part fossilitzada de l’aparell jurídic i militar, però ha deixat de ser un principi per als partits conservadors. El PP i Cs serien els primers a vendre la corona si hi hagués una bona oferta.

Ara be, on la monarquia no fa fred ni calor és a Catalunya, el territori que ha forçat l’Espanya celtibèrica als canvis més liberals dels últims 300 anys. Els catalans (cal diferenciar dels que viuen a Catalunya) no només se senten republicans, sinó que a més a més han deixat de sentir-se espanyols, la qual cosa representa que, més prompte que tard, afectarà els espanyols d’aquí i d’allà perquè no es pot ser andalús, gallec, castellà o astur i alhora espanyol. Espanya és una entelèquia territorial muntada sobre la opressió dels pobles que ja no pot sostenir-se sobre els peus de fang.

L’escalfor de la tardor no tindrà unes conseqüències immediates per al futur de Catalunya perquè la ciutadania, el poble català, encara transita entre la submissió als partits i la indubtable capacitat de decidir per si mateix demostrada l’1 d’octubre. Capacitat que no ha evolucionat cap a l’autogovern del poble i manté la falsa dicotomia entre “les coses dels polítics” (decidir i executar) i “les coses del poble” (obeir i donar suport). Així ens va i així haurem de mesurar l’eficàcia de la temperatura d’aquesta tardor. El discurs del president Torra no podia ser més clar: “el poble a mobilitzar-se i el govern a decidir” què s’ha de fer, com es farà i quan serà el moment adequat.

La majoria de població catalana no acaba de refiar-se dels polítics, tanmateix està determinada a continuar endavant en un camí sense retorn cap a una fita que no està definida però que no té marxa endarrere. Ningú creu que la República catalana serà gaire diferent de qualsevol altra república, però tothom està convençut que participar en la constitució l’apropa als seus, l’agermana a la resta de catalans i el fa sentir partícip d’una fita extraordinària: retornar a Catalunya l’estatus nacional que li fou arrabassat pels borbons ara fa 300 anys.

El que té de gesta extraordinària és el model inèdit de revolució. No hi ha maulets, botiflers, anarquistes o comunistes, ni falçs, sabres, trabucs o metralladores, ni tan sols soldats. Hi ha un poble que semblava que no hi era, però desprès de 300 anys d’espoli, abusos, humiliacions i colonització ha dit prou i quan la globalització planetària és a punt d’esquarterar l’existència dels pobles, el català ha sorgit de la memòria històrica amb una convicció, força, massificació i capacitat de resistència que no només ha agafat el Reyno de España amb el peu canviat sinó que ha captivat mig món i sembrat esperances en molt pobles d’arreu que eren punt de sucumbir.

El xoc de trens de l’1 d’octubre del 2017 va comportar empresonaments, exilis i el 155, però el Reyno de España va perdre Catalunya. Serà una tardor calenta però, passe el que passe, les conseqüències de la febre no la patiran els catalans.