Deconstrucció social: Supermercat electoral

RAMON PUIG

Cal retrocedir en el temps per recordar quan anàvem a la botiga del veïnat, tantes vegades al dia com necessitésla mare,i gairebé sempre sense diners. “Antonia, apunte-ho que ja pagarà ma mare!”. La llibreta era gruixuda i no tot era fàcil de cobrar. Eren temps de comprar a fiat i la mestressa sabia que la majoria era gent de paraula i només una minoria  feia la viu-viu.

Com a les barberies, a les botiguetes de carrer no s’anava només a comprar i quan tenia una clienta, la mestressa feia de psicòloga i escoltava problemesmentre noacudia més gent. Aleshores, es posava a la faena i deixava fer, només de tant en tant posava cullerada per matisar algun comentari inquisidor, perquè era qui més informació acumulava i havia de salvaguardar el bon nom de la casa.

A les barberies es parlava de futbol, dones, bous i política; a les botigues de xafarderies,però també de problemes domèstics, penúries econòmiques, desafectes familiars o necessitats comunes isempre hi havia qui s’oferia a donar un cop de mà per consolar o alleugerir qualsevol entrebanc del veïnat.

Ara ja no hi ha barberies ni botiguetes de carrer, ni cases unifamiliars, ni visites de veïnat. La destrucció urbanística s’ha endut l’encant de carrers i barriades, el xivarri de les criatures, dones que xerraven al carrer mentre cosien o feien calça, acompanyades d’un guirigall dels pardalets al capvespre o l’encisador cant dels grills a les nits d’estiu.

Els blocs de pisos han desintegrat el veïnat i cadascú viu a casa seua aliè als problemes dels altres i només s’interessa pel veí si aquest té un gos que borda, posa el televisormassa alt, arrossega mobles o fa soroll de nits. Gairebé ningú coneix ningú, se saluden a l’ascensor o l’escala o si coincideixen, casualment, a la perruqueria o supermercat.

Els supermercats no són una botiga on la gent va a comprar allò que necessita com a les botigues de barriada, sinó una mena de fira on tothom a veure què hi ha i passar l’estona. No és un lloc per xerrar, comunicar-se, assabentar-se dels problemes dels veïns ni de oferir-se per donar un cop de mà. És un lloc on s’aglomeren individus que no tenen res a veure entre ells: la soledat de la multitud. Tampoc no tenen criteri per decidir què volen, recorren els passadissos mirant els estants i van col•locant al carro el que els ofereix l’empresa i els incita la necessitat.

Aquest aspecte de societat “moderna” no és exclusiva dels supermercats, és la imatge de carrers i places a les megaciutats, però la incomunicació no n’és patrimoni exclusiu. Qui no ha travessat Vinaròs alguna vegada, de punta a punta,sense parlar amb ningú? La societat actual, com l’antiga, comparteix els mateixos problemes, angoixes, necessitats i desafectes, però els viu de manera individual, marcada per la soledat de la incomunicació.

Ara bé, com que som de naturalesa social, el sistema ha creat un mecanisme letal: la comunicació virtual. El mòbil ésel supermercat de la soledat més absoluta, camuflada en possibilitats de comunicació infinita, fins i tot amb persones que ni es coneixen ni veuran mai físicament. Com als supermercats, l’oferta virtual és infinita i la comunicació freda, superficial, sense caliu humà i asèptica. L’únic valor de la comunicació virtual és sumar amics numèrics amb la pretensió de suplir la manca d’amics de veritat.

El dia 28 un ramat de milions de votants acudiran als diferents supermercats electorals amb la papereta que l’oferta televisiva els ha introduït al cervell o recorrerà els estants plens de paperetes i, mecànicament o convençut de complir un deure imposat, en triarà una a l’atzar o ho farà per l’impuls de la consciència difusa. Som al món dels supermercats del superabsurd.