Deconstrucció social: La primavera feminista

RAMON PUIG

Vivim temps de canvis sense que la majoria se n’adone i els polítics miren cap a un altre costat. La història es repeteix, milers d’anys d’existència del poder eclesiàstic i estatal i ningú es conscient que la seua pervivència ha estat adaptar-se constantment als canvis econòmics i socials necessaris per mantenir-nos sotmesos. La clau de l’èxit ha estat la composició històrica dels diferents poders: monarquia, noblesa, clero i consells municipals. Tots quatre poders s’enfrontaven per mantenir o ampliar el seu poder autònom respecte els dels altres, però rames d’un mateix tronc evolucionaven com un sol cos.

Ens adonem que falta un cinquè poder, el del poble? Dons hi era! Eren temps de comunals quan era autosuficient i es regia amb autogovern popular. La seua força residia a ser el 90 % de la població i la feblesa dels poders fàctics se’n repartia el 10 % restant. Una descompensació tan gran va comportar un enfrontament que va durar segles fins que, mancat d’estratègia, el poder popular va perdre l’última batalla el 1939.

Durant centúries el poble era mestre d’oficis que li permetien ser amo de si mateix i servidor de la comunitat que el feia fort, decidia col·lectivament sobre el quefer diari i els problemes de convivència. No hi havia menors d’edat, es veneraven els ancians com a savis de l’experiència i les dones no necessitaven ser iguals que els homes perquè en aquella societat els rols eren secundaris respecte el paper central de la comunitat. No hi havia problemes? Els mateixos d’ara, però la manera de resoldre’ls no era individual ni institucional, sinó col·lectiva.

El segle XIX va ser el de l’agonia popular a mans de la constitució dels estats capitalistes. El XX el de les frustrades revoltes populars d’una societat que volia recuperar la llibertat comunitària però ja estava afectada pel càncer capitalista. El XXI és el de la mentida contra la veritat, la corrupció compulsiva, el comerç de la salut, el negoci de la guerra, la degradació humana, la destrucció de la família, la incomunicació social, la soledat i la depressió.

El 17 de desembre de 2010 la policia tunisiana confiscà la mercaderia d’un venedor ambulant. L’home, es va immolar com acció de protesta i el fet va provocar la rebel·lió de milers de persones que van estendre’s a Egipte, Iemen, Líbia, Siria, Algèria i Jordània. El mitjans de comunicació batejaren el fenomen com la Primavera Àrab atès que pretenien transicions democràtiques afins a les occidentals. El periodisme oficial només mostrà les multituds desarmades i amagà la feina bruta dels exèrcits “democràtics” invasors. Els europeus s’entusiasmaren i fins i tot va inspirar el moviment 15-M de la primavera següent. Ho sabien, però ningú volgué veure que aquells moviments “espontanis” s’estenien en països rics en petroli. No importava que al darrere hi hagués USA, Anglaterra i França, entre altres. 8 anys desprès, aquella primavera ha deixat centenars de milers de morts, estats terrorífics, desaparició absoluta de drets fonamentals i el que és més dramàtic, un focus permanent de guerra on estan implicats els grans estats orientals i occidentals. Tots ells beneficiaris del tràfic d’armes sota la benedicció de l’ONU, organització que fa de tapadora al comerç internacional d’armes en el qual l’Estat Espanyol ocupa el lloc setè.

Aquest 2018 gairebé 200 països s’han adherit a la Primavera Feminista sense qüestionar-se qui i què hi ha al darrere. Com la dels àrabs i el 15-M, la feminista tenia raons de pes per sortir al carrer, però quan els drets de les persones i dels pobles els promociona els mitjans oficials, alguna cosa no funciona. Tanmateix, aquets hivern fred i plujós s’ha traduït en una Primavera Catalana que alhora ha entrat en la tardor just quan les flors dels ametllers donen la benvinguda a la primavera estacional. Ha deixat ferits, presos, exiliats, perseguits, intervinguts, imputats i condemnats en una operació coneguda popularment com Causa General franquista. La diferència respecte les altres primaveres és clau per entendre la dimensió del procés. No hi ha maniobres internacionals al darrere, tot al contrari, ha estat la societat civil qui l’ha fet possible a partir dels 11 de setembre. S’ha fet contra l’Estat, tots els mitjans de comunicació espanyols i contra tots els estats occidentals

A diferència de qualsevol altra primavera, la catalana parteix del poble organitzat en Omnium, ANC, Comitès republicans, AMI, Som Escola, Grups de Defensa de la Llengua, Universitats per la República, Federació Nacional d’Estudiants, Catalunya diu Prou, Comitè Nacional Català i un sense fi d’assemblees de tota mena. Fins i tot, les organitzadores de la primavera feminista catalana, estudien constituir una infraestructura permanent en barris, ciutats i pobles per convertir el 8 de març en una lluita permanent fins que els drets de les persones siguen garantits en una societat igualitària.

Els meteoròlegs pronostiquen per la pròxima setmana una baixada de temperatures a Catalunya que podrà congelar la primavera estacional. No obstant això, el poble català ha demostrat mil i una vegades capacitat sobrada de refer-se de catàstrofes molt més greus que les naturals, però encara no ha après que els partits polítics són causa i no solució del problema.