Deconstrucció social: La paràbola de la Catalunya pròdiga

RAMON PUIG

Hi havia una vegada una gran península on convivien diversos territoris i cultures. Una d’elles esdevingué una monarquia sòlida amb una convicció expansiva que no tenien les altres. En conseqüència, combinà la diplomàcia matrimonial amb la pressió militar i aconseguí unificar tots els territoris sota la seua corona. No abraçà els altres per protegir-los sinó per extorsionar-los segons la seua capacitat de crear recursos.

Al pas dels segles la majoria de territoris perderen el signes d’identitat que els feien únics i adoptaren la cultura de l’Estat pare que els premià amb un impost general de compensació que exprimia els més díscols i rescabalava els més proclius. Un d’ells, però, els més avançat culturalment i econòmica, va mantenir gairebé intactes els seus trets d’identitat i es resistí a la integració forçada fins que, conscient de la fortalesa estatal, acabà integrant-s’hi sense renunciar del tot a les particularitats pròpies.

El paternalisme institucional respecte els territoris afins els feu acomodaticis i desinteressats per esforçar-se a desenvolupar recursos propis. Depenien de la mamella protectora de l’Estat però amb el temps s’anà eixugant i calgué extorsionar més i més aquell “fill adoptiu” que mostrava cada vegada més capacitat creadora de recursos econòmics, intel·lectuals, científics i culturals. Com més creixia econòmicament, més extorsió rebia i, preocupat per la situació, es passà anys trucant a la porta de l’Estat pare per advertir-li que si matava la gallina dels ous d’or perdrien tots dos. Al preceptor, la prudència del “fill” li va semblar insolència i malgrat la reiterada insistència a reconèixer-li l’autoritat a canvi d’un petit gest, el “pare” li tanca les portes institucionals. La intolerància va provocar un fet insòlit, més enllà del fer i no fer dels representants d’aquell territori: el poble recuperà els trets identitaris històrics i s’organitzà cívicament per defensar la dignitat i exigir la sobirania nacional.

Però l’Estat pare encara cavalcava els mateixos cavalls de guerra que l’havien consolidat sobre la resta de territoris i els tornà a llançar contra el “fill” díscol. Concentrà tots els recursos econòmics, policials, polítics i jurídics per destruir el contuberni judeo-maçònic i separatista fins les últimes conseqüències. Apallissaments, persecució, detencions, empresonaments i exilis, tingueren per resposta, “No tinc por!” i un poble embriac de dignitat res no el pogué doblegar. La dimensió de la lluita pacífica, creativa, ferma, constant i insubornable d’aquell poble va despertar el món de la somnolència identitària i el problema esdevingué un afer internacional. Polítics, mitjans de comunicació, juristes, institucions econòmiques i població en general ho visqueren com a cosa pròpia fins que el tribunal conciliador dictà una sentència salomònica que obligava a la reconciliació.

S’obriren les portes de les presons i de l’exili i els representants del combatiu poble recuperaren el seu estatus i foren rebuts per l’Estat pare al palau de les grans celebracions. A l’entrada s’enlluernaren amb tanta fastuositat. El “pare” seia a la trona daurada amb els braços oberts i els alliberats corregueren als seus peus commoguts: “Pare vam pecar davant Déu i davant teu, ja no mereixem l’honor de ser fills teus”. El pare cridà els esclaus del voltant, “Vestiu-los amb la millor roba, poseu-los un anell a cada dit i les millors sandàlies als peus. Trieu el millor vedell i prepareu una gran festa al seu honor”.

En plena celebració acudiren els representants del territoris que li havien estat fidels i protestaren. “Fa segles que et servim, no hem desobeït una sola ordre teua i mai ens ho has agraït com ho fas ara amb el “fill” més desagraït i superb”. El “pare” els mirà amb commiseració tot dient “Fills meus, vatros sempre heu estat al meu costat i tot el que es meu és vostre, però bé es mereix aquesta festa el retorn del vostre germà que ha tornat a casa perquè estava perdut i ha vist la llum”.

Van tocar les campanes de totes les catedrals de l’Estat però quan els delegats tornaren al seu territori el silenci era aclaparant, ningú acudí a rebre’ls, la gent del camp treballava comunitàriament, les places dels pobles eren plenes de gent discutint les millors decisions a prendre i en arribar a les portes de la capital els esperava una representació dels companys de govern amb cara de circumstàncies.

“Què passa? Allà ens han rebut com a fills pròdigs i aquí només trobem indiferència!”. “Ha passat el que havia de passar. Hem demanat la independència per obtenir una autonomia més ampla i el poble no ho ha entès. Ara que ha recuperat la capacitat de decidir col·lectivament el dia a dia, ja no ens necessita”.

Ells foren els primers a donar avís al “pare”. A la setmana següent tornaren els cavalls de la guerra i la gent començà a cantar “quan creus que ja s’acaba torna a començar”.