Vinaròs News

Històries d'avui en dia

RAMON PUIG Sentir-se espanyol no té res a veure amb identitat nacional ja que aquesta és castellana, aragonesa, andalusa, basca o gallega. No es...

RAMON PUIG

Sentir-se espanyol no té res a veure amb identitat nacional ja que aquesta és castellana, aragonesa, andalusa, basca o gallega. No es poden tenir dues mares alhora, però es pot renegar de la pròpia i optar per una adoptada. Això és comprensible quan la mare està impossibilitada física, moral o mentalment per ser-ho. Però el poble on hom ha nascut és un ens cultural, lingüístic, tradicional, familiar, paisatgístic, etc. Aleshores no es pot ser espanyol i andalús alhora perquè l’adoració a una identitat va en contra de la segona.

És possible ser espanyol i no ser conscient que el poble d’un està perdent la identitat, però quan un espanyol d’Astúries manté un mínim de dignitat i s’adona que aquesta Espanya li trepitja la procedència, menysté les tradicions i “cepilla” el desenvolupament polític, cultural i econòmic del seu poble, deixarà de sentir-se espanyol i retornarà als orígens. Com sempre, han hagut de ser els catalans qui desemmascaren Espanya i recuperen la identitat com a poble, però el problema català ha estat el detonant ja que el tarannà imperialista del Reino de España ja era un fet el 1978.

La transició franquista va ser una operació de maquillatge per respondre a l’oposició més contundent sota el crit “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”. Una vegada més, Catalunya encapçalava la bandera unificadora dels pobles peninsulars, però, com sempre, no va fer els pas definitiu perquè confiava que la “nova Espanya” seria compatible amb el reconeixement de les nacions històriques.

La maquiavèl·lica mà de Fraga Iribarne va dirigir l’operació postfranquista i també aconseguí reformar l’article segon de la constitució que reconeixia les “nacionalitats” històriques i les deixà en “regiones”. No era cap banalitat, va servir per convertir l’autonomia en cafè per a tots i estendre l’ombra fins el 2010 quan el Tribunal Constitucional imposà la concepció franquista de la “Unidad de España” contra la reforma de l’Estatut de Catalunya del 2006, aprovat en referèndum amb el 73 % dels vots. “Carecen de eficacia jurídica interpretativa las referencias del preámbulo del Estatuto de Cataluña, a Cataluña ‘como nación’ y a la ‘realidad nacional’ de Cataluña”.

Encara hi ha qui creu en la voluntat federalista del PSOE? Les bases socialdemòcrates no tenen en consideració l’ascendent franquista de líders com Griñan, Rubalcaba, Solchaga, Bono o Chaves, fill d’un coronel d’artilleria antirepublicà. El passat dels pares pot no arrossegar els fills, però quan es tracta del poder, els canvis ideològics són fills de l’oportunisme.

Els polítics catalans només pretenen matar mosques a canonades: proclamar la independència per forçar una millora autonòmica. Però el poble no amagava segones intencions l’1 d’octubre i malgrat el cúmul de decepcions continua perseverant convençut que no hi pot haver marxa enrere. Això és cert, però tampoc es camina cap endavant i els polítics estan enrocant el procés a l’espera que l’atzucac obligue l’Estat a negociar no se sap què. Saben que la Generalitat autònoma ja no tindrà més marge de maniobra que la gestió administrativa com a representant de l’Estat. Aleshores només hi ha un camí: que el poble s’emancipe de la partitocràcia catalana i obra un procés de transició a l’autodeterminació, a cada poble, barri i ciutat.

Republicanitzar els ajuntaments per republicanitzar Catalunya. Un procés indispensable per crear les bases d’un futur, a llarg termini, en què el nou Estat Català siga tan dèbil que la fortalesa del poble el faça desaparèixer desprès d’una etapa natural de descentralització.

Comparteix

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies