Compromís proposa al Senat acords i un fons per a salvar a les farmàcies rurals  

En la seua moció, la coalició sosté que las farmàcies han suportat en els últims anys l’encariment dels costos (guàrdies, lloguer, combustible, subministraments, retards en els pagaments de l’administració…), mentre els preus dels medicaments han anat baixant contínuament. El model farmacèutic espanyol, anomenat model Mediterrani se sosté gràcies a la farmàcia rural, que es troba oblidada igual que els seus pobles i habitants. De fet, no hi ha un altre país on existisquen farmàcies en la pràctica totalitat del territori.

L’any 2018, al territori valencià existien un total de 78 farmàcies de Viabilitat Econòmica Compromesa (VEC), és a dir, farmàcies que facturen poc i que no aconsegueixen el 11,4% de la facturació d’una farmàcia mitjana, per la qual cosa reben una subvenció mensual. Aqueixa xifra resulta especialment significativa a les comarques de Castelló, que concentra un total de 40, la qual cosa suposa un 13% del total d’oficines de farmàcia, situant aquesta província al nivell d’autonomies com Castella i Lleó (per damunt del 14%). “Estudiant la distribució d’aquestes farmàcies podem concloure que es tracta d’una situació evidentment associada a la ruralitat, on es troben la gran majoria de farmàcies VEC. L’administració i el propi sector ha de donar viabilitat a aquestes farmàcies que tenen un elevat interès públic com a establiment sanitari en estus xicotets municipis amb el risc d’exclusió social”, ha indicat Mulet.

Segons un estudi de 2018 de la Societat Espanyola de Farmàcia Rural (SEFAR) a instàncies del Consell General de Col·legis Farmacèutics, un Fons de Compensació per a les Farmàcies Rurals Essencials podria ser la solució per a aquelles farmàcies que compliren una sèrie de criteris demogràfics, econòmics i sanitaris i per una simple qüestió de justícia i equitat. S’asseguraria així la seua viabilitat económica, es garantiria l’equitat i universalitat en l’accés al medicament i, per extensió, s’apuntalaria el model espanyol de farmàcia. Aquest fons passaria per retenir, únicament, 4 cèntims de cada recepta, la qual cosa suposa un 0,18% de la facturació total (0,37% de la dependent de factura pública) per a aquestes farmàcies. Això donaria viabilitat a les mateixes sense suposar cap despesa pública.

“Si es vol revertir el despoblament i el buidatge de les nostres poblacions d’interior, el futur ha de passar per incorporar una visió rural de la política, tenir complicitat amb la gent del territori independentment d’on visquen i donar suport als serveis que disposen els ciutadans allí on es troben amb dificultats, com és el de la farmàcia, i que els professionals puguen veure que hi ha treball i és possible viure amb dignitat en els municipis d’interior”, ha afegit el senador valencià.

                                                                                       Establiments en situació complexa
El sector, amb 22.000 farmàcies, mou més de 20.000 milions d’euros a l’any (10.600 públics). Les obertures de farmàcies estan regulades pel que decidisca l’Administració competent en funció de mòduls de distància i població. Aquest model té com a objectiu evitar que les farmàcies s’establisquen únicament en llocs rendibles (grans poblacions) i s’aconseguisca així una gran capil·laritat i la universalització en l’accés al medicament. Segons dades del Consell General de Col·legis Oficials de Farmacèutics, existeixen 903 farmàcies de viabilitat econòmica compromesa en tota Espanya.

El Reial decret 9/2011 de 19 d’agost, estableix l’índex corrector del marge de les oficines de farmàcia en situació VEC per a garantir l’accessibilitat i la qualitat del servei. Dit d’una altra forma: es busca no mercantilitzar la prestació farmacèutica, però, alhora, a les farmàcies establides en zones poc rendibles se’ls obliga a subsistir segons les lleis del mercat. Vuit anys després, aqueixes quanties no s’han actualitzat, com si ho ha fet l’IPC, generant-se una descompensació evident amb l’objectiu que es vol aconseguir.

Les farmàcies rurals no tenen possibilitat de contractar personal, ja que es troben en una situació d’esclavitud absoluta. En una guàrdia rural de cap de setmana complet el benefici pot arribar a ser de 3 o 4 euros. El sector mai ha reclamat mesures per a compensar això, ja que les guàrdies urbanes són terriblement rendibles.

Així s’ha creat d’aquesta forma una bossa de farmàcies tremendament rendibles (les establides en grans nuclis de població) i una xarxa de farmàcies (les rurals) absolutament inviables. I això tenint en compte que les rurals, hui dia, són les realment essencials per a l’equitat en l’accés al medicament i la cohesió del nostre sistema sanitari. La farmàcia rural no vol ser rica, només vol continuar existint.