Vora l’Ebre: quan no teníem mòbil… “Lo tio Joan lo Català”
PENSAMENTSVINARÒS MAILVORA L'EBRE 25 juliol, 2018 Vinaròs News
J.FERRÉ VERGE
Fins fa poc, a les terres del Sud de Catalunya teníem un enorme complex: Catalunya començava més enllà del coll de Balaguer, ja que els qui vivien a partir d’allí els consideràvem catalans. Com si nosaltres no ho fóssim!
El tio Joan lo Català era de la província de Barcelona. De Cardedeu o d’algun poble proper. Se va casar a la Galera amb una germana de mon iaio Julián. Per tant, els nets del tio Joan i jo som cosins prims.
Recordo al tio Joan molt vagament. Sempre vestit de negre (tal com vestien la gran majoria dels nostres iaios), descuidat, brut i quasi sempre borratxo.
A la Galera hi havia molt costum anar a passar la jornada de diumenge a Sant Pere, la font que hi ha passat la Sénia i ja dintre de la província de Castelló, al terme municipal de la Pobla de Benifassà.
Abans dels aiguats del 22 i 23 d’octubre del 2000 que, entre d’altres coses va fer que s’omplís el pantà d’Ulldecona en només 9 hores, a la font de Sant Pere, a la mateixa llera del riu Sénia, encara hi havia les barbacoes, les taules i els bancs de fusta. Però el gran cabal del riu s’ho va emportar tot i després la Confederació Hidrogràfica del Xúquer ja no va deixar arranjar la zona per a deixar-la com havia estat.
Com us deia, aprofitant l’aigua de la font de Sant Pere, hi havia un petit espai amb taules, bancs i barbacoes que se feia servir de pícnic. Els plataners eren els encarregats de donar l’ombra suficient. Recordo haver-hi estat moltes vegades amb mons pares i els seus amics i fills d’aquests. Hi anàvem amb una furgoneta i ens hi passàvem pràcticament el dia. Des de mig matí a ben entrada la tarda. Els xiquetes i les xiquetes ens banyàvem al riu i fins i tot hi havia qui pescava. Però l’activitat més normal era córrer i saltar el petit rierol d’uns 10 metres que anava des de la font al riu.
Antiga postal de la Font de Sant Pere trobada a Internet
El tio Joan lo Català havia anat a passar el dia a Sant Pere amb tota la família. Normalment s’hi feien paelles de carn amb costella de porc, pollastre i conill, ja que era un plat molt econòmic i que sempre abastia. Aprofitant l’aigua freda de la font, la gent que hi posava a refrescar el vi, les gasoses, els sifons i també els melons.
Era freqüent el fet d’anar a beure a la font. Quasi sempre t’hi havies d’esperar a que omplissin els seus gots els qui havien arribat abans. L’aigua era fresca i transparent i tothom ne lloava les seves virtuts.
-Tio Joan, ha provat l’aigua de la font…? Vingui… Apropis i provi-la…
Tant li van insistir que finalment el tio Joan va anar fins la font a provar l’aigua.
No portava cap got ni cap altre estri per a recollir-la. Així que el tio Joan va passar el dit pel xorro de l’aigua, després se’l va espolsar i tot seguit se’l va passar pels llavis.
-Sí, xeic, sí que és bona aquesta aigua…!
I és que el tio Joan tenia una dita:
-Encara que sigui l’estiu, prefereixo el vi calent que l’aigua freda…