Miquel Iruela López, president d’ERPV-Benicarló
Les guerres de símbols sempre han tingut un component més de drôle de guerre que de conflicte real. Suposo que en les taules on es decideix el que és notícia i el que no, una guerra dels mons ajuda a retratar eixa societat dividida que tant diverteix les tertúlies polítiques. La manera més fàcil i més neta de menjar-te un pastís és fent-ne porcions, i l’apropament a les majories demana una estratègia semblant.
Recentment, el programa À Punt Directe, presentat per Carolina Ferré, preguntava l’alcaldessa Xaro Miralles per l’aparició de llaços grocs la vigília de l’11 de setembre, i per la posterior escampada d’estanqueres per diversos punts de la localitat. Xaro, en un lloable exercici de responsabilitat, ja no institucional, sinó ciutadana, incidia en la poca importància de l’escamot espanyolista i desmentia la catxa dels ja citats agitadors. M’agradaria recuperar una frase concreta de l’alcaldessa que trobo molt significativa —i em permeto ser escrupolosament literal—: “En cap moment aquí hi ha cap rebrot de feixisme ni hi ha hagut cap manifestació espanyolista”. Com que Benicarló és un poble demogràficament modest, tothom sap qui rebenta manifestacions i actes institucionals, qui insulta, qui amenaça i qui embruta la bandera d’Espanya amb discursos i actituds d’extrema dreta. Res de nou, per tant.
Em molesta que es prostituïsquen els símbols per a crear agitació i per a desinformar. La reacció contra els llaços grocs no hauria de ser la bandera de tal o tal altre país, ja que aquests símbols no reivindiquen la independència ni res semblant. Històricament, i a molts països, el llaç simbolitza esperança pel retorn a casa de persones que estan lluny, i no cal ser independentista per a adonar-se de la vergonya que s’està vivint en un soi-disant estat democràtic.
Per a denunciar l’existència de preses i presos polítiques, exiliades i exiliats, només cal ser demòcrata. Ho dic mentre penso en Valtònyc, en Anna Gabriel, en Willy Toledo i en Oriol Junqueras, per dir-ne uns quants. Tindré la precaució d’estalviar-me també el greuge comparatiu, ja sabem que els plats de la balança no són equivalents.
I puc dir el mateix pel que fa a les banderes espanyoles: tenen la utilitat relativa que tenen totes les banderes, i la seua presència no ens hauria de grinyolar en absolut. Ara bé, quan grans partits del bloc constitucionalista organitzen actes per tal de veure qui la té més gran (la bandera), quan els grups violents se n’apropien, quan un tros de tela amaga tanta infàmia… llavors convindria començar a qüestionar-se quina divisa ens representa més. Sospesem la utilitat de qui assenyala el conflicte abans de buscar-hi solucions, sempre al voltant d’una narrativa tan volàtil com la dels símbols. Perquè al final, i citant una de les persones entrevistades després de les declaracions de l’alcaldessa, “lo bonico és la llibertat”; i la resta només són guerres inventades.