XAVIER POBLET
I de cop i volta, la mort torna. I mai és benvinguda. Ni tant sols quan la lògica de l’inevitable final del cicle vital arriba. Com es pot entendre doncs, quan es fa palesa en qui té tota una vida per davant? Quina raó de ser hi ha quan la violència s’acarnissa en la plenitud de l’existència?
Preguntes sense resposta. L’única realitat és que Nelea ja no hi és. Malauradament l’ésser humà no regeix els criteris lògics que l’haurien de diferenciar dels animals no racionals, sembla que la naturalesa –tot i que sàvia- no va acabar de corregir la diferenciació. Avui l’absència de Nelea ens colpeja, i no, no estem davant del primer cas. No cal repassar el trist historial de fets semblants, dels quals, les hemeroteques en van farcides. Serviran per tant, de poc (de gens) les circumstàncies que han dut a l’assassinat, seran vanes les elucubracions que busquin causes. Perd sentit qualsevol plantejament. Escapa de tot raonament. I malgrat tot ha passat.
Preguntes sense resposta, però preguntes al cap i a la fi. I em qüestiono si l’endurir les penes aturaria la mà assassina. Dubto si estan en lo cert els que demanen la llei del Talió. Qui consola els que pateixen avui? Qui els revifa després de la pèrdua? L’enfonsament del criminal, restaura el mal? Probablement res d’això. I pretendre interactuar amb un dolor tant immens és perdre el temps, perquè el tràngol és tant gran, que no vivint-ho, (tant de bo que mai més) esdevé inabastable. Tants dubtes, que després d’aquestes línies, lamento haver començat a escriure.
Només se m’acut (i no en faig cap axioma, per suposat) una cura ferma i decidida cap a l’educació des de l’arrel. Em pregunto, (em segueixo preguntant) si he contribuït prou a crear una societat fermament basada en els valors. Una societat il·lusionant, que desterri, o al menys apaivagui comportaments brutals. Que es basi en el respecte i en la convivència, que sigui prou àmplia a fi i efecte de que tothom es senti integrat. Sense sentir-me posseït per una estranya síndrome d’Estocolm, una societat on ningú torni a tenir la temptació de cometre un crim tant cruel.
Per desgràcia, em temo que estic en una dimensió desencisadorament utòpica. Aviat (potser en la distància) tornarem a tenir una nova Nelea al nostre pa de cada dia. I per si el dolor –pas posterior a la incredulitat-, no fos prou, vindran els voltors de sempre a donar pèls i senyals que produeixen arcades. Descansa en pau, mentre l’aigua de la platja vinarossenca , mulla la sorra per mantenir viu el teu record.