Vinaròs News

Històries d'avui en dia

XAVIER POBLET I de sobte, totes les tecles van tornar-se negres, sense distingir bemolls de naturals. Negres de dol, de fosca nit sense retorn...

XAVIER POBLET

I de sobte, totes les tecles van tornar-se negres, sense distingir bemolls de naturals. Negres de dol, de fosca nit sense retorn al dia. I també el mar vinarossenc feia palesa la ràbia per la teva marxa, amb les seves onades encrespades. Lluny queden, -i a la vegada ara es rememoren- aquells inicis teus, a finals dels 60, al costat de músics aleshores avantguardistes com John Cage, aquell gran creador de la dansa moderna amb qui –potser- havies fet alguna escapada a buscar bolets pels boscos de Califòrnia.

Més proper, en la retina de molts, es visualitza encara la fanfàrria dels jocs olímpics de 1992, aquell 25 de juliol, on una preciosa i inimitable mescla de ritmes traspuaven emoció fins fer saltar les llàgrimes als ulls, les mateixes llàgrimes que ara brollen inevitablement pel teu traspàs. Aquell dia, batuta al vent, la teva música va posar Barcelona al món, al qual saludàvem dient-li un “hola” intercalat amb els teus sons. I un voldria que després d’una vida intensa poguessis descansar en pau. Sembla que no. En els temps convulsos que vivim a causa (i per culpa) de la política no es respecten ni taüts ni dols. Sembla que algú va oblidar publicar, si més no amb la immediatesa pròpia del respecte, la teva esquela mortuòria tal i com pertoca. Per sort, els sentiments dels qui hem estimat la teva música no depèn d’avisos més o menys convencionals. Una de les grandeses va ser poder extrapolar la música del terreny habitual, per dur-la als grans espectacles, al cinema o a les arts escèniques. Era sempre la música idònia, la que deia allò que havia de dir en el context que es presentava.

Era la música que explicava allò que a l’espectador se li podia escapolir de la seva comprensió. Era la traducció exacte. El gest d’assentiment que l’acompanya. Vas merèixer més en vida, però ja se sap. Es recorden els mèrits tot sovint, quan ja és massa tard per donar-los en vida, igual que un recorda Santa Bàrbara quan trona. Som així d’imperfectes els éssers humans. Per sort queda la teva obra prenyada de matisos i variants, com si haguessis volgut abastar tot el món anotant a les partitures. Ens queda també el teu treball fotogràfic (la teva gran afició) que ajuda (si cal) a entendre millor la teva música i sobretot la teva personalitat. Permet, doncs, que assenyali sense cap pudor ni discreció, el cel blau de Vinaròs per dedicar-te aquestes insignificants paraules. Al cap i a la fi, un dit és un dit.

Comparteix

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies