La quadra: A tota la bona gent del Maestrat

XAVIER POBLET

I també a tota la bona gent de les comarques de les terres ebrenques, als habitants del Ports i a tot ésser humà a qui arribin aquestes lletres.

Abans que res m’agradaria deixar clar que aquest no és un article polític, malgrat pugui semblar una altra cosa. Però algunes declaracions del cap de setmana m’han deixat tant preocupat que he decidit adreçar-me a tots vosaltres conscient, és clar, que avui en dia la informació arriba ràpidament gràcies a les noves tecnologies i conscient també de que les persones en general, no són ruques a excepció de comptades excepcions.

Tot bé al fil del fet que Pablo Casado, cap de files nacional del PP, ha declarat en diverses ocasions sense envermellir ni miqueta, que a Catalunya hi ha “kale borroka”. Certament cal recordar que ho ha fet en el marc de la presentació del candidat del partit a les properes eleccions andaluses i enmig del pont en el qual queia el dia de la hispanitat, conegut en altres temps no massa llunyans com “el dia de la raça”.

Aquesta terminologia, (“kale borroka”, lluita al carrer en eusquera o també anomenat “terrorisme de baixa intensitat”) va ser un fenomen que va succeir en els temps més convulsos del País Basc, considerat com a tal al 1990 i durant quasi bé 15 anys. Consistia en actes de violència quotidians, en els quals es llençaven pedres i llambordes contra objectes i persones. Era freqüent l’ús de “còctels molotov” contra edificis i vehicles públics. Sovint es desallotjaven autobusos urbans i eren cremats fins quedar en el xassís. Es trencaven els vidres o es pintaven seus d’organismes oficials com els jutjats o les oficines de correus. Havia una continuada destrossa del mobiliari urbà, papereres, semàfors, contenidor de brossa, cabines telefòniques quan encara existien. S’amenaçava a polítics amb enviaments de balística o fins i tot paquets amb bombes de poca potència, i en definitiva s’alterava la vida, dia rere dia, i no com un fet puntual, dels ciutadans bascos.

Aquest cap de setmana a Barcelona la gent ha viscut amb normalitat. Qui ha pogut ha aprofitat el pont per marxar fora, i l’única alteració ha estat l’arribada de l’anomenat “ex-huracà” Leslie, que en alguns casos ha suposat avançar el retorn. Dijous per la tarda pares i avis van anar a buscar la mainada a l’escola, i els nens van berenar al parc mentre corrien i pujaven als tobogans. Dissabte els van portar a fer esport i a la tarda potser a veure una pel·lícula al cinema. Els pares sense més qüestions van poder fer la compra als hipermercats, als supermercats, i fins i tot als mercats de tota la vida. (A un d’ells el de Sant Martí, hi ha una carnisseria regentada per uns bons amics de Xert). Diumenge tot i l’amenaça de pluja la gent estava asseguda a les terrasses prenent la tradicional cervesa acompanyada d’unes braves o unes escopinyes. I en posar-se el sol tornaven cap a casa per preparar arreus i carteres a fi i efecte de començar una nova setmana.

Certament que els dies que ha hagut protestes pel tema polític ha hagut algunes alteracions: Des de bretolades tant indesitjables com probablement inevitables, com talls del trànsit i baralles amb les forces de l’ordre. Res de nou sota la capa del sol. Quelcom que ja passava a l’albada dels nous temps, a les acaballes dels 70, quan les manifestacions al carrer eren habituals, o els diversos u de maig a tot el llarg de la història obrera, o les més recents a la retina, manifestacions estudiantils esdevingudes arrel de l’anomenat programa Bolonya, que va suposar una de les jornades més tenses aquell 14 de novembre de 2007. Fets tots, que fina ara han estat considerats emparats en el marc de l’exercici de les llibertats pròpies d’un estat democràtic. Fins i tot va haver un temps (mal que em pesi recordar-ho) que quan el Barça guanyava algun títol en una època de sequera persistent de triomfs, cali anar a trencar els vidres del Mc Donald’s de les Rambles xamfrà carrer Ferran, al crit de “Botifarra sí, hamburguesa no”. Per suposat no justifico els fets, simplement poso negre sobre blanc envers la realitat.

Així doncs amics, podeu venir per Barcelona quan vulgueu, passejar els seus carrers, conèixer els seus monuments més emblemàtics, visitar parents i familiars. Fins i tot els dies de protesta hi ha racons on la pau regna sense alteració alguna. La ciutat, terra d’acollida en el tarannà de tants i tants segles, no ha alterat aquesta característica que per suposat, no és patrimoni exclusivament barceloní. Sereu benvinguts com sempre i potser l’únic fet onerós, sigui la invasió del turisme que certament campen arreu, però deixen sucosos beneficis crematístics a més de (ja em disculpareu) més d’una pixarada per racons i portals i nits sorolloses que fan replantejar el model de ciutat que es vol. Però això ja seria cansí de desenvolupar en aquest article i a tot cas, temàtica per a un altre moment.