Homenatge a Santos

ASSOCIACIÓ CULTURAL JAUME I

Certament va ser un homenatge passat per aigua, però en absolut aigualit.

Després de cinc dies intensos fent música, l’organització i alumnat de Sincròniques, amb  la col·laboració de l’ajuntament de Benicarló i persones de l’entorn del  gran músic li van retre un sentit reconeixement popular. El seguici va començar al mar, a bord d’una barca, en record de moltes actuacions amb el piano de Santos surant damunt l’aigua.

Prompte es va veure que també els elements es volien sumar a l’homenatge i una pluja persistent va impedir començar a l’hora. Al moll, el públic esperava aixoplugant-se com podia però no se n’anava, convençut que al conjur de les emocions, els núvols deixarien de plorar. Així va ser, encara que no del tot, de manera que es va arribar a pensar que potser s’hauria de suspendre, però quan les llàgrimes del cel van començar a minvar, el grup de  tabaleters i dolçainers va abandonar la barca, sense deixar de tocar la peça que el compositor havia concebut per a una rierada musical a les festes de Reus, ara fa uns quants anys. La Muixeranga de Vinaròs encapçalava el seguici amb solemnitat, desafinat l’oratge, tot fent i desfent figures humanes de manera espontània mentre en determinats carrers, s’hi anaven afegint més dolçainers, més tabaleters i músics de metall i percussions de les bandes de Benicarló i la Sénia.

També els nanos de Benicarló i els gegants d’Amposta i Alcanar observaven el cel, circumspectes en els punts acordats, per afegir-se a la comitiva amb la seua presència majestàtica. Però els núvols encara estaven ploraners i, de manera intermitent, anaven  regalimant pluja. Resultava perillós amb els carrers banyats fer desfilar les emblemàtiques figures que, amb sentiment de frustració, van optar per observar i gaudir la música en la quietud que no els gens pròpia. Gent amb paraigua, i molta sense cap protecció, aguantava i seguia estoicament uns músics tocats per l’emoció que, de manera insistent, augmentaven el to de les notes.

La rierada musical era imparable, contundent, i a banda de la gentada que la conformava, va omplir balcons i finestres amb una expectació inusitada. El terra s’omplia de bombolles que les gotes aixecaven en els tolls i els carrers adquirien tons platejats amb l’encesa dels primers llums precursors del capvespre. L’homenatge vivia els últims moments amb els músics aixoplugats en uns porxos que n’augmentaven la sonoritat. El final  fou impressionant, com un globus sonor que s’enlairà buscant en l’atmosfera l’esperit creador de´l’enyorat compositor. A un senyal del director de la banda de Benicarló es va fer un silenci absolut, trencat per la veu emocionada dels músics que a tot pulmó van cridar SANTOS.

Algú va dir que la pluja no s’havia volgut perdre l’acte i que probablement, li havia donat una aura singular, única, quasi èpica. Com singular, única i èpica és l’obra immensa de Carles Santos.