MARIAN FONELLOSA
La desamortització va ser un llarg procés històric-econòmic iniciat a Espanya a la fi del segle XVIII per Godoy (1798) i tancat ja molt entrat el segle XX, i va consistir en posar al mercat, mitjançant subhasta pública, les terres i béns que estaven amortitzats , és a dir, que no es podien comprar ni vendre. Aquestes terres estaven en mans de l’aristocràcia, l’Església catòlica o les Ordres religioses i els municipis i l’Estat.
El decret desamortitzador de juliol de 1835, completat en 1843, va implicar la desaparició de convents i monestirs, a excepció de les ordres dedicades a l’ensenyament i a la beneficència.
Vinaròs comptava amb dos convents de religiosos que havien estat desamortitzats. L’ajuntament de Wenceslao Ayguals d’Izco va sol•licitar al gener de 1841 que foren cedits a la municipalitat per convertir-los en espais públics. El convent de Sant Francesc per instal•lar-hi la presó del cap de partit (també hi s’habilitarà espai per a allotjament de tropes, per 80 ó 100 homes al juliol de 1844) i el de Sant Agustí per mercat. Acollint-se a l’Ordre del regent de 27 juliol 1842 sobre la utilització dels convents tancats per a usos d’utilitat pública es torna a recórrer sobre aquesta petició i per R.O. de la Junta superior de vendes de béns nacionals de 14 de febrer de 1843 i es concedeix gratuïtament al municipi el convent de Sant Francesc no així el de Sant Agustí (església de Sant Agustí i convent de Sant Telm).
Respecte a aquest últim, tot i les múltiples peticions realitzades per l’ajuntament, i havent-se enviat una llarga exposició a la Reina, al setembre de 1843, adduint la necessitat d’aprofitar l’església d’aquest convent per al culte religiós, va ser venut a un particular, D. Miguel Sanahuja, de Castelló. L’ajuntament lluitarà per tots els mitjans per fer-se amb ell.
A la segona visita de la reina a la vila, el 1845, se li demanarà la condonació del pagament del 2n termini de Sant Agustí que havia de pagar el propietari, per poder dur a terme la compra per part de l’Ajuntament.
Moltes de les peticions que arribaven a Madrid dels pobles i ciutats es demoraven entre ministeris i als ajuntaments els resultava molt difícil emprendre nous projectes. El dèficit crònic de la Hisenda pública i dels ajuntaments comportava aquestes situacions.
L’Ajuntament iniciarà els tràmits per dur a terme la compra de l’ex-convent de Sant Agustí, manifestant: “l’útil que seria la seva església per als fidels (…) També per mercat, per estar ara la carn i el peix venut en taules pels carrers i per a verdures i fruites (…) així com control de pesos i mesures “.
L’ajuntament en aquest desig posa l’èmfasi en aspectes que movien als moderats, el religiós, el control en les transaccions comercials i en aquest cas també el sanitari.
Per recaptar fons per a aquesta compra es venen béns del comú. Totes les condicions seran autoritzades per la Diputació provincial el 20 de maig de 1845. Però malgrat això el procés va ser llarg. Les dificultats financeres eren moltes
Al febrer de 1846 el propietari de Sant Agustí es posa en contacte amb l’ajuntament per accelerar la venda ja que l’Estat li està reclamant el segon termini que havia de pagar com a primer comprador de l’ex-convent. La municipalitat respon que l’ajuntament només es compromet al primer termini de Sanahuja, “sempre que el constrenyiment contra el segon termini no es dugui contra l’Ajuntament i s’ha d’expressar la condona sol•licitada al Govern”.
El 2 de març de 1847 es va dur a terme, per fi, l’escriptura de compra venda.
Allà s’instal•laran els llocs de venda que estaven als carrers, i se sol•licitarà l’autorització del cap polític. I en els alts del convent s’instal•la la Sala d’Audiències del jutjat de primera instància. I s’habilitarà la seva església per al culte religiós.
La compra del Convent de Sant Agustí va ser un dels grans èxits dels ajuntaments d’aquest període, es tractava de l’aprofitament d’un gran espai al qual es van donar diverses utilitats que van millorar en molt les funcions que se li van assignar a les seves dependències, que anteriorment estaven disperses per la població.
Nota: Als anys vuitanta segle XX l’Ajuntament amb la documentació de l’arxiu, catalogada per J. Bover és va donar conte que la Propietat era de l’ajuntament, i per tant que i l ‘església fins aleshores altres sols havia Estat usufructuaria. És l’edifici on Actualment està l’Auditori Municipal.
FOTOS. Fons fotogràfic: Fundació Caixa Vinaròs. Col. J. Simó.
EL FORTÍ VINARÒS INTERCULTURAL