Deconstrucció social: Una altra manera de viure

RAMON PUIG

Hi ha qui s’esforça a fer tasques socials de manera col·lectiva i es lamenta perquè no se’n surt. Cal entendre que treballar en grup sense jerarquies no depèn de la voluntat de ningú sinó de la conjuntura i la qualitat de les persones. Cal remuntar-se a la lluita antifranquista i l’inici de la transició per retrobar-se amb la solidaritat col·lectiva quan l’activitat política i cultural la controlava la dictadura i l’única via d’expressió popular era l’acció política clandestina, a més de la manifestació cultural i esportiva organitzada per grups reduïts que comptaven amb la complicitat de bona part de població.

A Vinaròs, aquella etapa d’activitat col·lectiva es va iniciar a finals dels anys seixanta i l’instrument va ser el teatre. Un grup de joves aprofitaren les activitats del “Cine Vicari” per discutir i assajar determinades obres prohibides pel règim. Només se’n va estrenar una (a porta tancada) però la finalitat era discutir, buscar afinitats i trobar els mitjans per transgredir públicament el règim.

De l’experiència en va sortir la necessitat de interpel·lar la consciència del poble amb actes públics a frec de l’estreta línia entre clandestinitat i legalitat. A la comarca hi havia l’experiència dels Teleclubs sota l’aixopluc d’algun capellà “progre”. Es veien determinats programes de televisió (cinema, teatre o música) i s’obria un debat. Era una relació d’interès entre el grup de joves inquiets i la pretensió eclesiàstica de cooptar-los per al cristianisme militant.

L’experiència va servir als inquiets de Vinaròs per fer un pas endavant i constituir un Cine-Club legal amb la mateixa funció del Teleclub, però fent una crida pública a l’assistència. Per legalitzar els estatuts calgué posar a la direcció alguns prohoms “progres”, ben vistos pel règim, una tapadora que va obrir portes a l’entitat i, per contra, tancar-les a determinades pel·lícules que anomenaven “pamfletàries”. Els germans Jaques cediren el Coliseum i la premsa local feia públiques les convocatòries d’un acte que comprometia a veure una pel·lícula i participar o acompanyar uns debats que molt sovint sobrepassaven la línia roja oficialment permissible.

En encendre’s els llums rojos de les autoritats polítiques i policials, els prohoms de la junta decidiren suprimir el cine social, limitar-se als clàssics i debatre els aspectes tècnics del llenguatge cinematogràfic. Els joves donaren per tancada aquella etapa i n’obriren una altra d’acció directa sobre la població: el Centre Excursionista.

Els setanta van ser una dècada intensa, convulsa, frenètica, activa, rica en solidaritat, convivència, afecte, formació personal, cultural, política i de reconeixement a la pròpia terra. Uns anys que van marcar per sempre els qui van aprofitar l’oportunitat de donar el millor que tenien: la creativitat activa, opinió raonada, voluntat de participar i el compromís de millorar el món més proper, començant per ells mateixos.

Malauradament no van poder canviar el món, però el món tampoc aconseguí extirpar-los la personalitat adquirida i la capacitat de pensar lliurement. Els de personalitat més complexa van pagar un preu molt alt per resistir-se a perdre la llibertat de decidir i pensar per si mateix, d’altres s’hi adaptaren amb més o menys acceptació.

Han passat més de quaranta anys i els més actius, en soledat, en petit comitè o en la unitat familiar, continuen sent ells mateixos, i malgrat haver recorregut camins diferents, uns més planers que altres, han sobreviscut a la degradació de la humanitat perquè durant uns anys van experimentar que una altra manera de viure és possible.