Vinaròs News

Històries d'avui en dia

RAMON PUIG Totes les guerres acaben quan vencedors i vençuts signen l’armistici. Al de la primera guerra europea, els aliats imposaren a Alemanya uns...

RAMON PUIG

Totes les guerres acaben quan vencedors i vençuts signen l’armistici. Al de la primera guerra europea, els aliats imposaren a Alemanya uns costos anomenats “reparadors de la guerra”, de bilions de marcs en or, que collaren la possibilitat de refer-se econòmicament. En conseqüència, el 1923 la superinflació col·lapsà l’economia alemanya amb repercussions que afectaren la resta d’Europa en un procés que va accelerar la crisi occidental dels vint fins culminar amb la gran depressió de 1929.

Els aliats s’adonaren que el càstig econòmic a Alemanya havia inutilitzat la locomotora industrial europea i van haver d’alçar el peu de l’accelerador d’un càstig que els havia esclatat a la cara com un bumerang. Estrangular l’economia alemanya va suposar als aliats llançar pedres a la pròpia teulada i alimentar un fanatisme patriòtic que encimbellà Hitler i la SS a una nova guerra molt més devastadora.

L’armistici del 9 de maig de 1945 va ser completament diferent. Els aliats no van posar pals a les rodes econòmiques alemanyes sinó que les greixaren. El càstig es limità al Judici de Nuremberg que considerà el poble alemany, el govern i l’exèrcit, víctimes de la guerra i assegueren al banc caps militars responsables “d’atrocitats” en un contenciós que va durar un any fins que, la Casa Blanca, va dir al tribunal que ja n’hi havia prou.

Que té a veure això amb Catalunya? La llarga lluita per l’autodeterminació catalana ha tingut etapes col·laboracionistes i d’enfrontament. En les dos circumstàncies, representants polítics i població han anat de la ma, més estretament en períodes de conflicte i amb un cert distanciament en èpoques de distensió. Què motivava una i altra situació? La pela. Quan el Reino de España vivia en època de vaques grasses el conflicte remetia i els catalans es limitaven a ballar sardanes i menjar pa amb tomata. Quan tornaven les vaques flaques, Espanya era el problema i les quatre barres amb l’estel tornaven a onejar.

Tanmateix, la sobirania no és un problema de vaques sinó d’estructures econòmiques i d’Estat. En els 17 anys transcorreguts del segle XXI han passat massa coses per confiar en el retorn del model de vida anterior. Una gran part de la població mundial no només desconfia sinó que està convençuda que és necessari viure d’una altra manera. I en aquest context ha esclatat el conflicte de Catalunya i ha transcendit al món com un espill on es miren regions amb cultura pròpia, a l’hora de concebre una nova manera d’entendre l’autodeterminació, en pau i concòrdia amb les pròpies metròpolis i la resta del món.

El farmacèutic Alexandre Deulofeu va predir que l’Imperi Espanyol desapareixeria el 2029 i el present pareix que li dona la raó. La consolidació o degradació del Reino de España no ha estat mai qüestió de millor o pitjor governabilitat, sinó de millor o pitjor encaix de les nacions que el configuren. El 2017, quan l’Estat espanyol i els seus aliats europeus estan en crisi política i econòmica crònica, apareix el fenomen social català i la diada de l’1 d’octubre que ha emmirallat mig món. Rajoy, però, ha reaccionat com els aliats en l’armistici de 1918 i castiga Catalunya amb un apocalíptic 155 i, a més, l’empra com a arma amenaçadora contra la resta d’autonomies.

Quan un Estat no te la capacitat de resoldre un problema interior i en compte de solucions politiques fa servir violència i amenaces, està ferit de mort. Apallissar gent que només volia votar, destituir un govern legalment elegit, empresonar-ne els consellers i forçar unes eleccions des de Madrid, no correspon a l’aplicació del 155 sinó a la desesperació d’un govern obsolet que encara té les arrels polítiques i mentals en l’Espanya imperial “d’una, grande y libre”.

Desprès del 21-D no hi haurà armistici perquè no hi ha cap guerra en joc, només una batalla que poden guanyar-la els sobiranistes o els constitucionalistes. L’endemà serà el moment de noves estratègies: si governa el tripartit del 155, funcionaris, periodistes, mestres, professionals dels mitjans de comunicació, partits sobiranistes i catalans de mena, hauran d’organitzar-se per combatre la involució política, cultural i de pensament. Si guanyen els sobiranistes l’estratègia haurà de continuar en la línia del convenciment, la creativitat i la semiclandestinitat sobradament demostrada pel poble des de molt abans del 155.

Guanye qui guanye no hi haurà armistici i l’ulcera de la Moncloa acabarà perforant els fonaments de l’Estat.

Comparteix

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies