Vinaròs News

Històries d'avui en dia

RAMON PUIG No sóc un fanàtic de la música de Santos ni de cap música, però he estat fidel als meus gustos sense gaires...

RAMON PUIG

No sóc un fanàtic de la música de Santos ni de cap música, però he estat fidel als meus gustos sense gaires variacions al llarg de la vida. La meua discografia és un poti-poti on es pot trobar Coltrane i Callas, The Kings i Yupanqui, Shankar i el Cabrero o Beethoven i Nina Simon, però també Santos.

No soc Santòfil, hi ha coses que si i altres que no ho se, però res no em deixa indiferent. El problema és la dimensió. Més ben dit la sobredimensió, densitat, força, energia, contundència i delicadesa harmònicament exposada en un caos ordenat de sons i sensacions que sovint no tenen cabuda en el meu limitat món receptiu.

Veure o sentir una obra de Santos és com trobar-se al centre de la batalla d’Alexander Nevski sobre el gel del llac Peipus. No pots fugir de l’estrèpit al teu interior, o et deixes anar i t’esgotes en la sublimitat estrident o et cobreixes d’una cuirassa per no rebre l’impacte. Escoltar Santos és sofrir constructivament commogut per la música i pel músic.

No és un pianista genial que interpreta partitures sublims sinó una màquina incontenible i creativa que empra el piano com a instrument per redimir l’energia interna acumulada en la fase de fecundació musical. Contemplar una actuació de Santos és com presenciar un part sense poder abstreure’t perquè l’esforç titànic t’absorbeix i aclapara.

El dissabte dia 7 era assegut davant del piano de Santos i mentre entrava el públic me l’imaginava assegut a la banqueta, en posició de postració reflexiva, immòbil, el cap una mica inclinat, ulls tancats i buscant la interiorització que li permetia aïllar-se de tot el que no fossen tecles, sons i veus entre humanes i diabòliques, el llenguatge musical amb que es manifestava el Santos transcendent. No era res especial i res pretenia, senzillament deixava de ser el vinarossenc que passejava amb la gosseta, el mariner que navegava amb la Sargantaneta o l’amic de colla que li costava sentir-se còmode entre els mortals. Seia a la banqueta del piano, canviava de dimensió i aleshores explicava a tothom allò que passava pel seu interior. No feia música per agradar, sinó per comunicar-se amb el món. La partitura estava escrita, però només ell podia transcendir-la a la dimensió de carta de presentació.

Un sorollet em va tornar a la realitat. Era una pantalla que baixava del sostre fins gairebé acaronar el piano. Em vaig acomodar a la cadira disposat a visualitzar una gravació domèstica mal sonoritzada i d’una qualitat regular. Eren les condicions perfectes per veure un Santos que reflectia en la mirada el mal que s’apoderava del seu interior. Apareix, seu a la banqueta del piano i resta immòbil uns minuts. Amb Santos absort en la concentració, jo recordava que tres anys desprès, aquella imatge d’un cos decaigut ja no seria entre nosaltres.

De sobte obrí els ulls, aixecà el cap i posà les mans sobre les tecles. El contacte fou com una descàrrega elèctrica, el cos es trasbalsà i com posseït per una força maligna inicià un procés d’exorcisme musical que transmeté esgarrifança.

Va ser una hora d’angoixa col·lectiva davant d’un xaman contorbat, grapejant les tecles amb un força sobrehumana, una mena de terratrèmol musical que sacsejava les entranyes. De sobte arribà a l’èxtasi i del seu interior començà a sortir el maligne en forma de veu, càntics esgarrifosos que emetien frases inintel·ligibles, crits que emanaven del turment interior i finalment bramuls lleonins acompanyats d’inclinacions compulsives sobre les tecles com si vomités el dimoni que el posseïa.

Lentament inicià el tram final, alentí els moviments i l’estridència musical anterior es convertí en filigranats sons que assossegaren els esperits pertorbats i com una veu que es perd a l’infinit, Santos quedà completament immòbil durant uns minuts que es feren eterns.

De sobte, obrí els ulls, es girà cap a la gosseta tot dient: “Tu si que eres llesta, Greta, sempre saps quan he acabat”. Era un Santos rejovenit, relaxat, alliberat d’allò que li rosegava les entranyes. Semblava que havia vençut el dimoni, però només en va aconseguir una treva de tres anys.

Comparteix

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies