Deconstrucció social: Quan creus que ja s’acaba…

RAMON PUIG

 “De forma velada o francamente abierta, primero en un sentido particular y económico y luego en un sentido general y político […] Mussolini en Italia, Hitler en Alemania, con toda crudeza, Roosevelt en los Estados Unidos, Francia, Bélgica, todos los países capitalistas, abandonan los medios democráticos, las tradiciones liberales y se dejan deslizar por la pendiente de la sinceridad política”.

Així interpretava Europa el falangista Ledesma Ramos, a primers del 1935, al setmanari Patria Libre. Ni els camps de la Bota franquistes, ni l’holocaust nazi, ni els gulag soviètics, ni l’apartheid palestí, han modificat la degradació de la consciència humana en tres segles d’història capitalista. El genocidi serbi a Bòsnia, el de Ruanda, la política de destrucció massiva a Síria, Iraq, Afganistan, Iran o Iemen, ho demostra.

La versió de Ledesma va ser la premonició d’un infern immediat. 84 anys desprès, a la frase només li cal canviar els noms propis: Salvini a Itàlia, Wendel a Alemanya, Trump a USA, Le Pen a França, España, Holanda, Hongria, Àustria, Anglaterra, Polònia o Grècia. Serà també una premonició?

Els moviments ultradretans actuals tenen darrere el suport de multinacionals d’elit i podria ser que el judici al procés fos un símptoma d’involució radical democràtica. Si es així, s’obrirà una nova perspectiva político-ideològica i caldrà revisar el vell concepte dreta-esquerra amb què es divideix la consciència ideològica de la societat.

La revolució francesa va encunyar els termes dreta-esquerra, però amb el pas del temps, l’expansió del marxisme i la teoria de la lluita de classes, s’han convertit en conceptes ideològics que divideixen la societat en bons i roïns, segons interessa. Amb la involució dels marxistes ha desaparegut el marxisme, la revolució i l’esquerra, i l’espectre polític ha tornar a recuperar els antics espais conservador i progressista, dos cognoms amb què el il·lustrats acompanyaven un nom propi: liberal.

El sentit comú ens diu que la bondat i maldat de les persones no tenen ideologia, ja que bona i mala gent n’hi ha a esquerra i dreta. Aleshores per què hem d’organitzar-nos en partits i sindicats i no amb la bona gent? L’1-0 va ser un miratge materialitzat per la bona gent d’esquerra i dreta. Les reivindicacions socials sempre s’han exigit en nom de l’esquerra, però els bons resultats afavoreixen tothom. Ara, però, ja no hi ha mobilitzacions i  els drets socials estan més retallats que mai. On és l’esquerra? En la propaganda electoral i les crítiques a la dreta virtual.

Som al segle XXI i el XX pareix tan llunyà com l’edat mitjana. Revolució, socialisme, comunisme, anarquisme, burgesia i proletariat han desaparegut del llenguatge polític substituïts per Estat de dret, del benestar, constitució, legalitat, democràcia, interès general, europeisme, etc. La bona gent, però, no només es preocupa per interessos materials perquè les persones som una combinació de matèria i esperit. Per tant, dividir la societat en esquerra i dreta és simplificar la realitat. A tothom preocupa la seguretat social, les pensions, el treball, els salaris o els desnonaments, per no a qualsevol preu i una bona part de la població veu amb tristor la desaparició de la idiosincràsia del seus pobles, el medi ambient, la llibertat d’expressió, el dret a reunir-se i manifestar-se, en definitiva: una regressió democràtica als foscos temps de la dictadura.

En nom d’uns drets socials inexistents, l’esquerra no pot arrogar-se la representació ni acusar de reaccionaris els defensors de l’autodeterminació del pobles. La bona gent sap que un poble sotmès sempre serà un poble mancat de drets de tota mena i quan els que s’autoanomenen esquerra dubten del dret a la sobirania popular o s’alineen directament amb la dels imperis, el fantasma del feixisme torna a començar.