Deconstrucció social: Partits Societat Anònima

RAMON PUIG

Les generacions modernes consideren els partits sigles sense contingut ideològic. De fet, la majoria de joves que s`hi acosten ho fan buscant una oportunitat de faena pagada, assolir protagonisme o les dues coses alhora . Però la cosa ve de lluny, potser des del principi.

A Vinaròs hi havia un carter, Vicent Chiva, assidu a les tertúlies vespertines amb uns quants jubilats socialistes. Venia d’una família compromesa amb l’antifeixisme, dos oncles entre els fundadors d’un dels grups integrats a la Columna de Ferro, i el pare, tinent de la columna aniquilada per la guàrdia civil “republicana” a la plaça de Puebla de Valverde, el 29 de juliol de 1936. Chiva tenia 16 anys quan, l’11 de setembre del 1936, va encapçalar una desfilada a Barcelona, com a abanderat de la desapareguda “Columna Casas Sala”.

En jubilar-se els anys vuitanta, va portar la tresoreria del PSOE local i solia comentar-me les dificultats d’aconseguir nova militància. Un dia, amb l’entusiasme que el caracteritzava, exclamà “Ramon, ahir es van apuntar 14 joves!”. No em feu ni fred ni calor, però vaig sentir curiositat pel fet que tanta gent decidís afiliar-se a l’hora. “Home, són joves que entraran a l’hospital, però amb el carnet pel davant”. El canvi generacional ja era un fet i els militants ideològics com Chiva deixaven pas als militants oportunistes.

Jo mateix, de molt jove, em vaig rebotar contra un bon amic camioner quan, encara vigent la Unió Soviètica, comentava que la percepció de la ciutadania russa sobre el carnet del partit comunista era la mateixa que nosaltres teníem del DNI o la cartilla de la seguretat social, res ideològic, un document imprescindible per accedir al treball, obtenir prestacions o tenir assistència mèdica.

L’Estat punter del capitalisme més salvatge, la Xina, governa en nom del comunisme quan dels partits comunistes europeus no queda ni el record i, com més va, més “proletaris” simpatitzen amb l’extrema dreta. Tot s’ha capgirat. Amb la pèrdua dels ideals i la dignitat personal, els valors humans s’han reduït a un de sol: diners.

Que hem de dir? No és cap novetat que els votants passen d’un partit a l’altre com qui es canvia la camisa. Només els fanàtics i els professionals de la política són fidels al partit, la resta es limita a donar-los més o menys vots segons la conjuntura. La moció de censura a Rajoy ha estat l’exemple més simptomàtic: ningú ha votat Sánchez, tots els “sis” han estat “nos” a Rajoy. No ens oblidem del PNB, que va votar “si” als pressupostos de Rajoy per un grapat d’euros i, dies desprès, votava “no” a Rajoy a canvi que Sánchez mantingués la promesa de Rajoy. No n’hi ha un pam de net!

A Rajoy l’ha fet caure la corrupció, diuen comentaristes, periodistes i politòlegs del sistema, i la societat respon, amen! Alguns, però, asseguren que els diners de la corrupció només son comissions “por los servicios prestados”. No calen titulacions universitàries per tenir sentit comú i adonar-se que darrere dels funcionaris de la corrupció, algú hi posa els diners. Aleshores?

Si es tracta d’un ajuntament que ha concedit obres de manera irregular, també hi haurà una entitat promotora que a canvi del “pelotazo” en lliure un xicotet percentatge als lacais municipals. Pregunto, es pot aprovar una irregularitat urbanística sense la col·laboració de l’interventor, el secretari i els caps dels serveis tècnics?

Com subvencionen els partits les milionàries campanyes electorals? No crec que ningú pense que els diners surten de la butxaca dels candidats o de les “quotes” de la militància amb les quals no podrien pagar ni el lloguer dels locals. Per això hi ha els de l’Ibex 35 que ofereixen diners sense regatejar per desprès cobrar-se’ls amb minúcies com la construcció d’Aves ruïnosos, aeroports sense avions i Castors sísmics.

    La demostració més evident que els partits són societats anònimes és la trajectòria final de la carrera d’un president de govern: Felipe Gonzalez a Gas Natural amb una nòmina de 126.500 € i J. Maria Aznar a Endesa per 200.000 anuals. No només presidents, també l’actual ministre d’Exteriors, Josep Borrell, quan va passar de la presidència del Consell Europeu a conseller independent de la multinacional Abengoa. Altres poders fàctics premiaren el zel servidor de ministres com Elena Salgado, Javier Solana, Pedro Solbes i Narcís Serra, entre tants altres.

Tots ells amb càrrecs milionaris merescuts perquè sense els Partits S.A. no podria funcionar la Societat Anònima de l’Ibex 35.